Relacions entre metge i pacient en temps de pandèmia?
El Dr José Abad, psiquiatre, coordinador general de Lavinia i delegat d’ASISA a Valladolid, comparteix amb els lectors de ‘Compartir’ la seva visió sobre com la Covid-19 ha reformulat el vincle entre metge i pacient.
El Dr José Abad, psiquiatre, coordinador general de Lavinia i delegat d’ASISA a Valladolid, comparteix amb els lectors de ‘Compartir’ la seva visió sobre com la Covid-19 ha reformulat el vincle entre metge i pacient
La inesperada i terrible coronopandèmia ens ha fet entrar en una crisi inusitada i ha posat de manifest que el nostre benestar exultant era més fràgil del que crèiem. Gaudíem d’un optimisme irreal i irreflexiu.
Històricament es diu amb rotunditat i molt emfàticament que la relació metge-pacient (en endavant, RMP) és la pedra angular de la pràctica mèdica. Però abans de la calamitosa pandèmia aquesta relació ja denotava mancances per a uns i altres.
El primer que veu un pacient actual quan va a una consulta és un metge abstret, abstret amb el seu ordinador; més pendent d'escriure que d'observar, que amb prou feines mira, escolta i s'utilitzen protocols i algoritmes per codificar la informació, per anar al gra. De pressa, de pressa.
L'art de la medicina està caient en desús —aquell procés subtil, complex, d'intuïció, de judici clínic; de veure i mirar; de sentir i escoltar; d'entendre i acompanyar—. La RMP s’ha substituït pels aparells i els protocols i tendeix a ser mecànica i despersonalitzada. Al metge se li exigeix que sigui un expert, i certament ho és. La ciència és la que predomina.
No és estrany que des de faci un temps es parli amb vehemència que cal humanitzar la medicina. Alguna cosa falla, alguna cosa falta. Però hi pot haver una relació més humana que la RMP?
I, de sobte, apareix una nova pandèmia, que, com tota gran catàstrofe, fa que sorgeixin pors atàviques, ancestrals i n’apareguin de noves. Som dependents, fràgils; sobretot en moments com aquests. Són temps de replegament i prevenció. A més, sorgeix una inesperada i traumàtica sorpresa: l'amic o familiar que ens ajuda i protegeix ens pot infectar, i al seu torn, els metges també són vectors d'infecció. No et pots refiar de ningú, i tampoc es refien de tu. Però —i això és el més greu— no et pots refiar del metge que a més va tapat.
I el metge? El metge, com a persona que és, també té por, de vegades pànic, d'infectar-se i d’infectar la seva família.
El coronavirus, doncs, ens classifica amb tota cruesa en dues categories: o estem malalts o tenim terror a estar-ho. Certament hi ha una tercera categoria —representada fonamentalment pels joves— que rebutgen la por per ignorància o negació radical, i els fan viure en mons paral·lels. No obstant això, la por, socialment legitimada, plana per tot arreu. Tenim la certesa, ratificada per l'estadística, que nombrosos pacients greus (infarts, càncer, ictus...) estan evitant anar al metge per por, però si un està a peu de carrer i sent que del seu entorn li arriben comentaris del tipus: “el metge no em vol veure”, “els telèfons estan sempre comunicant”, “amb el protocol Covid es fa impossible accedir a un centre mèdic”… No s'atreveixen a dir descaradament: ens sentim sols i abandonats.
D’altra banda, el metge essencial, el de família, el de capçalera de tota la vida, està assumint una enorme responsabilitat. Sobresaturat i impotent, vorejant el burnout i fent ús de l’imprescindible telèfon, videotrucades..., que són imprescindibles però que tenen mancances comunicatives i que no acaben de donar prou confiança. Es perd la imprescindible comunicació no verbal. Ens convertim en un bust que parla. La humanitat s’ha convertit en un webinar, zoom, streaming… que han vingut per quedar-se i evitar trobar-nos. Conèixer el metge en la seva faceta humana i elaborar les seves pors han de facilitar enormement la RMP. La RMP segueix sent imprescindible.
Metge i pacient hauran de restablir la confiança, elaborar els seus recels i evitacions; potenciar el seu “ordit afectiu” natural. Il·lusió vana? La clau —compartida per gairebé tots— rau en la recuperació del metge de sempre, el metge de capçalera o metge de família, que s'interessa pels seus pacients, els coneix en el seu context soci familiar i els acompanya al llarg de la vida, els dona seguretat, confiança. No obstant això, la medicina de família està agonitzant. Metges i pacients no hi estan gaire interessats i prefereixen ser especialistes els uns o bé anar a l'especialista els altres. Hi estem bàsicament d'acord, però fem just el contrari.
No obstant això, no hem de perdre la paciència, les regles socials que imposa la mateixa pandèmia donaran pas a noves formes inimaginables de vincular-nos o recuperaran vells gestos que ens facin superar l'adversitat. Tot passarà.
