Salud mental
Salud mental

"És difícil acceptar que qualsevol de nosaltres ha pogut ser el vector del contagi d'un familiar"

El Dr. Carlos Peña-Salazar és metge psiquiatre i neuròleg especialitzat en neuropsiquiatria, epilèpsia i trastorns del neurodesenvolupament. Representant espanyol del grup NEED (Network of Europeans on Emotional Development) i assessor internacional del DACH. Inklusive Medizin (societat germanoparlant de medicina de la discapacitat). Doctor d’Assistència Sanitària i psiquiatre interconsultor de l’Hospital de Barcelona.

La pandèmia per Covid-19 ha transformat les nostres vides i ha impactat de maneres diferents en les persones i en la seva salut mental. El confinament, els canvis radicals experimentats, el distanciament, les morts properes, la por, els traumes... són seqüeles psicològiques amb les quals també haurem de bregar. 

Por. Una paraula i un sentiment que la Covid-19 també ha contagiat a moltes persones. Podem viure amb por?

Sempre es viu amb certa por. I en els últims mesos aquest sentiment ha estat més intens i més freqüent del que estàvem acostumats. La pandèmia ha colpejat la nostra comunitat d’una manera molt brusca, i ens ha tret a tots de la nostra zona de confort.

Passarà amb la vacuna aquest sentiment temorós a contagiar-nos o al fet que s’encomanin els nostres familiars més vulnerables?

A hores d’ara, més que parlar de la vacuna, s’ha de considerar la medicació profilàctica o orientada a tractar les conseqüències de la infecció. Tots confiem que aviat arribi una vacuna efectiva, però tot apunta que no serà immediat.  La nostra por està directament lligada a la incertesa i la inseguretat, al desconeixement del virus, a les conseqüències mèdiques i socioeconòmiques que pot significar; al distanciament dels nostres familiars –sense saber quant temps perdurarà aquesta situació–; ala inseguretat quan tornem a casa i no saber si podrem contagiar la nostra família... Aquest és un dels temors més greus que tenim les persones en aquest moment. Perquè podem assumir el contagi i les conseqüències de qualsevol malaltia, però és més difícil acceptar que qualsevol de nosaltres ha pogut ser el vector del contagi d’un familiar.

Quan tinguem més coneixement del virus, coneguem en detall la seva contagiositat, el perfil de les persones més susceptibles de contagi i de desenvolupar complicacions i que les puguem tractar amb èxit, la nostra inseguretat i incertesa disminuiran i tindrem menys por. 

El virus també ha afectat psicològicament els professionals sanitaris. Com es treballa amb aquesta pressió afegida?

Mai ens hauríem imaginat haver de treballar en les condicions en què ho hem fet. L’augment d’hores de feina en condicions incòmodes, amb mascareta FPP2 i equips de protecció individual, i en de vegades en altres rols als quals no estàvem acostumats -personal d’altres especialitats van atendre pacients amb pneumonies- ha representat una càrrega física i emocional molt elevada. 

En el cas de la salut mental, fer entrevistes psicopatològiques amb distància i protegits ha significat un desafiament, ja que aquestes mesures que ens protegien, de vegades dificulten l’acostament emocional cap al pacient. Les visites psiquiàtriques per videoconferència han ajudat molt a suportar aquesta situació. 

Un fet molt rellevant durant aquesta pandèmia ha estat la responsabilitat compartida que hem tingut tots els professionals cap als nostres pacients i famílies,ja que ens hem trobat en un dilema moral entre la correcta realització de la nostra feina i procurar-nos una protecció per evitar-los un possible contagi. Qualsevol sanitari accepta el risc d’emmalaltir a l’hospital, però no pas de contagiar els de casa. Molts companys van decidir confinar-se en hotels, altres es van autoconfinar als seus domicilis... El sentiment de culpa i d’inseguretat ha estat una constant durant aquests mesos. 

Quina ajuda psicològica necessita un sanitari que s’ha enfrontat en primera línia al virus?

Depèn de cada persona. Hi ha companys que han processat aquesta situació extraordinària de manera adequada i que no han necessitat ajuda psicoterapèutica; però altres han requerit ajuda professional. La càrrega d’exposició emocional de cada sanitari, en haver estat contagiat, que ho hagin estat els familiars, els suports dels que hagi disposat durant la pandèmia i dels que disposi ara, així com la resiliència de cada individu, són factors que tenen un paper en els trastorns posttraumàtics.

Hi ha algun símptoma o alguna alarma que ens indiqui que necessitem l’ajuda d’un professional? 

En situacions com les que hem viscut, és freqüent patir un major nivell d’ansietat i inquietud; irritabilitat, por i inseguretat; així com dificultats en la conciliació i el manteniment del son. Aquests símptomes no requereixen tractament específic, sempre que siguin de baixa gravetat i s’autolimitin en el temps. Costa definir uns símptomes d’alarma específics; però podríem parlar d’inseguretat, pèrdua de l’autoestima, de la il·lusió, de la capacitat de gaudi, anestèsia emocional, flashbacks (reviure imatges), estat d’hiperalerta i hiperpreocupació; a més de trastorns del son que es mantinguin invariables en el temps. 

Quins problemes han estat els més comuns i repetits entre el personal sanitari? 

Els trastorns d’ansietat, els trastorns adaptatius i les síndromes depressives han estat els més freqüents, així com els trastorns d’estrès posttraumàtic. Quan una persona s’enfronta a una situació traumàtica, la nostra capacitat de processar les emocions viscudes pot quedar compromesa, ja que el volum i la intensitat que té supera el nostre mecanisme de regulació. Hi ha diversos símptomes que poden aparèixer; però la inquietud, la intranquil·litat, la hiperpreocupació i les dificultats per relaxar-se, gaudir i agafar el son apareixen sovint.

Cal preparar els professionals sanitaris de cara a un rebrot? Tenim eines pròpies i que no utilitzem habitualment que ens serveixen per afrontar aquests traumes? Quines són?

Des d’un punt de vista psicoterapèutic, es poden donar algunes pautes de gestió que podrien facilitar la manera d’afrontar emocionalment un nou brot. No obstant això, l’augment del coneixement sobre el virus i el seu tractament serà el que farà que treballem més tranquils i amb més sensació de seguretat. La focalització en la nostra feina, ser conscient dels riscos i de les conseqüències que això pot tenir i una major certesa, ens permetran afrontar futures situacions similars. Així mateix, seria aconsellable buscar espais per fer exercici físic, de relaxació i de desconnexió després de la feina. A més, mantenir les relacions amb la família i les amistats disminuirà el sentiment de solitud.

Ser conscients que no som superherois i que fem la nostra feina tan bé com podem, ens ajudarà a estar més tranquils i a no desenvolupar un sentiment de culpa. Gaudir dels petits plaers d’un bon àpat o d’una conversa són vitals per poder mantenir l’equilibri davant d’aquestes situacions. 

I el trauma... Com s'afronta la pèrdua d'un familiar enmig d'una pandèmia? Com se supera el “no-comiat” a un difunt en aquestes circumstàncies?

La pèrdua d'un familiar s’ha de processar. Quan un familiar mor, necessitem compartir el nostre dolor amb els altres i rebre l'empatia dels nostres. No poder acomiadar-nos dels nostres familiars en els últims moments de la seva vida, ni poder celebrar un funeral de manera adequada dificulta molt el procés de dol. En aquestes circumstàncies que hem viscut, s'ha intentat suplantar la presència física dels nostres amics i familiars amb suport virtual (trucades telefòniques, videoconferències) i fent ritus fúnebres paral·lels (a casa amb objectes de la víctima, de manera virtual compartida...). Per seguir un procés de dol adequat, s'ha de poder recordar la persona difunta i compartir la tristesa i la pèrdua amb els nostres éssers estimats, utilitzant totes les eines disponibles. Seria recomanable dur a terme les "cerimònies de comiat" tan aviat com sigui possible; ara que la situació ha millorat. Això ens ajudarà a superar la mort dels nostres familiars.

Com afecta la Covid-19 a la salut mental dels nens? Tindrà conseqüències en la seva salut mental en el futur?

És una situació estressant que s’ha de gestionar de manera apropiada. S'ha de transmetre calma i confiança als nens i explicar-los d'una forma adaptada el que està passant. Pel que fa al distanciament físic, se'ls ha d'explicar adequadament els motius pels quals s’ha seguir, sense alarmismes i transmetent calma i seguretat. S'han d'utilitzar mètodes substitutius per mantenir les relacions socials. Distanciament físic no ha de significar distanciament social. 

Hi ha nens que no volen sortir al carrer per por... Aquesta reacció ja és un trauma evident?

No. És una conseqüència de la situació que estem vivint. S'ha de gestionar de forma adequada, duent a terme una sortida progressiva als espais públics i augmentant de la mateixa manera la proximitat física amb altres persones. Si situacions com aquesta perduressin en el temps, s'hauria de buscar ajuda professional.