'Persèpolis': un retrat atemporal de la novel·la gràfica
Marjane Satrapi ha estat guardonada amb el Premi Princesa d’Astúries per una carrera dedicada a la defensa dels drets humans i la llibertat.
"Conserva sempre la dignitat i la integritat”. Aquestes són les paraules (de la seva àvia) que el 1984 viatjarien amb Marjane Satrapi des de Teheran fins a Viena. Aleshores tenia 14 anys i al seu país natal –l’Iran– acabava d’esclatar una guerra que canviaria per sempre tota la nació.
La seva adolescència a Europa tampoc va ser bufar i fer ampolles. Marcada per l’inici de la repressió viscuda a l’Iran, a Occident va haver de bregar amb alguns desafiaments significatius, incloent-hi el racisme, la solitud i la falta d’identitat cultural.
L’any 2000 va publicar la novel·la gràfica Persèpolis, un relat autobiogràfic de la seva infància i joventut en la transició entre el règim del xa Mohammad Reza Pahlavi i els primers anys de la República Islàmica. La va escriure en francès –i no en farsi, la seva llengua materna– perquè, tal com explica l’autora, volia proporcionar una perspectiva alternativa per als occidentals, que havien consumit una versió distorsionada del que ella havia viscut com la revolució al seu país.
La novel·la gràfica com a protesta
Si bé és cert que l’evolució de la novel·la gràfica contemporània després d’Alan Moore (amb atenció especial a V de Vendetta o Watchmen) ha permès explorar temes polítics i socials des de més llibertat per abordar la complexitat i la controvèrsia (Maus [1986], d’Art Spiegelman, o American Splendor [1996], de Harvey Pekar i Robert Crumb), les arrels de Persèpolis són especialment profundes.
La història comença el 1980, el primer any que la protagonista es va veure obligada a portar vel a l’escola. La petita Marji navega per la seva inquietud intel·lectual tractant de comprendre el context social que l’envolta, cosa que la porta fins i tot a mantenir converses amb Déu, a qui troba una curiosa semblança física amb Karl Marx, i a trencar-hi llaços en veure la seva impunitat davant la guerra.
A través d’anècdotes sobre l’oposició activa de la seva família al govern del xa i la seva resistència posterior a les normes del règim –en un viatge a Istanbul els pares li compren uns pòsters de Kim Wilde i Iron Maiden que aconsegueixen passar la frontera cosits a l’interior d’una jaqueta–, la Marjane ens ajuda a reunir algunes de les peces d’un trencaclosques que transcendeix la guerra i concerneix els drets humans, la diferència de classes, la religió i la sexualitat. I és just així com el lector, per molt aliè que se senti respecte al conflicte, acaba empatitzant amb algú que, sense voler-ho, es troba enmig d’una crisi sociocultural que sacseja la seva vida sencera. Un relat que, malgrat la caricaturització, és molt lluny de ser innocent, encara que segurament aquesta sigui una de les seves grans virtuts.
Vint-i-quatre anys d'èxit
L’obra va ser guardonada amb el premi autor revelació a Angulema el 2001 i amb el premi al millor guió a Angulema el 2002. El 2007 es va estrenar una pel·lícula animada basada en la novel·la gràfica, dirigida per Vincent Paronnaud, que va ser nominada a la Palma d’Or i va aconseguir el premi del jurat al festival de Canes aquell any. També va guanyar un Goya i va ser nominada a millor pel·lícula animada en els Oscars del 2008.
Satrapi té altres títols que narren diferents històries inspirades en fets reals sobre la vida a l’Iran, com Brodats (2003) i Pollastre amb prunes (2004). També ha dirigit pel·lícules, com The Voices (2014), una comèdia de terror que va protagonitzar Ryan Reynolds, o Radioactive (2019), un film biogràfic sobre Madame Curie. A finals de l’any passat va coordinar l’assaig gràfic Dona Vida Llibertat, un homenatge a la rebel·lió feminista que va engegar la mort de Mahsa Jina Amini, l’octubre del 2022, per no portar adequadament el vel.
Aquest 2024, amb una nova edició de Persèpolis a les llibreries traduïda per Mireia Alegre –una molt bona oportunitat per revisitar o conèixer la història–, l’autora ha estat guardonada amb el Premi Princesa d’Astúries de comunicació i humanitats per ser “una veu essencial dels drets humans i la llibertat”, un reconeixement que va dedicar a tots els joves que van perdre la vida durant la guerra i els que segueixen lluitant per la llibertat.
