La figura del médico

La figura del metge: mite, història i inspiració artística

Primer la medicina estava en mans de xamans i “il·luminats”. A poc a poc, la ciència es va imposar aplicant protocols científics i ètics contrastats.

PER Enric Ros | 03 juliol 2025

Temps era temps la medicina mantenia llaços estrets amb la màgia, i fins i tot amb la religió. Xamans, bruixots, sacerdots, animistes, il·luminats de tota mena… tots ells eren figures que pretenien acumular coneixements sovint hermètics o poders semidivins; que coneixien –o deien que coneixien– secrets per fabricar ungüents o substàncies a partir d’animals, minerals o plantes amb suposades funcions sanadores. 

El paper que complien a les societats antigues era, malgrat tot, essencial: ajudar l’ésser humà a lluitar contra la malaltia i la mort, en èpoques en què existien més incerteses que respostes sobre el funcionament del nostre cos. Per fer-ho, acudien a dues fonts de coneixement: l’observació empírica i les creences místiques i religioses.  

 

Imhotep, l'egipci

El metge més antic de qui probablement tindrem notícia és Imhotep, un egipci que va viure entre els anys 2686 i 2613 aC, i que també va ser primer ministre i arquitecte. Les seves habilitats en la sanació van propiciar que se’l convertís en déu de la medicina, ni més ni menys. La seva figura va inspirar la del déu Asclepi dels grecs.   

Originalment, el déu grec de la medicina era Apol·lo o Alexikako, ‘el que evita els mals’, a qui estava dedicat l’oracle de Delfos. Alguns dels seus “consells més cèlebres” –com aquell que diu: “Res en excés”– poden compartir-los avui els metges moderns. Apol·lo es va encarregar de formar el centaure Quiró, que al seu torn va educar diversos herois grecs; entre ells, Asclepi. Aquest relat llegendari introduïa una altra idea interessant: la medicina, malgrat les seves arrels aparentment màgiques, es considerava un coneixement transmissible d’unes persones a les altres.

 

Cap a una medicina científica

Tal com explica Juan Jaramillo Antillón en la seva interessant Historia y filosofía de la medicina, a poc a poc “la medicina va modelar l’esperit científic i va dissipar l’acumulació de creences i supersticions […] sobre les malalties quan va revelar el coneixement del cos humà i les falles que hi tenen lloc”.   

Aristòtil ja va afirmar que el coneixement científic persegueix conèixer amb certesa de quina manera i per què una cosa és com és. Això implica, necessàriament, remuntar-se a les anomenades causes necessàries. La visió aristotèlica de la ciència va entreveure l’existència de les ciències especulatives, que busquen el saber per si mateix, com la física o la matemàtica, i de les productives, orientades a aconseguir resultats pràctics o beneficiosos per la nostra vida, com l’arquitectura o la medicina.   

D’aquesta manera, es va anar passant d’un pensament mític, basat en relats i simbolismes, com l’animisme (que considerava que les causes de la mort i la malaltia eren éssers invisibles) a un altre més racional, consistent en l’anàlisi dels fets i la recerca de la veracitat científica mitjançant uns protocols. No va ser un procés fàcil, per descomptat, i al llarg de la història la temptació de deixar-se portar per la superxeria va tornar a treure el nas sovint.  

 

El primer metge ‘científic’

L’inici de la medicina científica, està unit, evidentment, a la figura d’Hipòcrates, el grec que va atorgar a aquesta pràctica la seva dimensió ètica. Entre els èxits que se li atribueixen, hi ha haver alliberat Atenes de la pesta incinerant els morts i la roba amb fogueres.   

Tot i que creia en idees avui superades, com els famosos humors o líquids que segons ell contenia l’organisme, tal com assenyala Juan Jaramillo, Hipòcrates va ser el responsable de crear el que avui anomenem la propedèutica clínica identificant-ne els principis bàsics: la inspecció del pacient mitjançant l’observació i l’interrogatori, així com la descripció sistematitzada de les malalties per facilitar l’elaboració del quadre clínic. Aquest va ser un primer pas de gegant per a la professionalització de l’activitat mèdica. 

Historia de la medicina

El doctor modern: una combinació de científic, tècnic i humanista

Format en ciència, entrenat en tecnologia i guiat per valors ètics i humans, el metge del segle XXI afronta desafiaments complexos en un sistema sanitari en constant evolució.

literatura

El metge en la literatura

Als llibres s’ha retratat el metge des de múltiples perspectives: com a salvador, farsant, visionari o símbol del poder del coneixement.

cine

Bates blanques sota els focus

Des del metge sinistre dels inicis del cinema fins als protagonistes carismàtics de les sèries actuals, la pantalla reflecteix la complexitat i l’evolució d’aquesta professió fonamental.