“Tenir un propòsit vital és un elixir de longevitat”

Considerat un dels científics espanyols de més rellevància internacional, López-Otín ha investigat a fons el càncer i les maneres de combatre l’envelliment. Alhora, ha escrit rellevants assajos divulgatius que reflexionen sobre totes aquestes qüestions. La seva visió uneix el coneixement avançat que proporciona la ciència amb la saviesa de l’humanista.  

Quina relació creu que mantenim a les nostres societats amb l’envelliment i la mort?

La nostra relació amb els dos processos biològics és complexa i sovint molt insatisfactòria. No és senzill acceptar que l’envelliment i la mort són processos naturals que ens han acompanyat en la nostra història evolutiva i que han estat fonamentals des que fa 3.800 milions d’anys la vida va començar a obrir-se camí al planeta. Sempre recordo als meus estudiants que, per progressar, la vida va haver d’inventar la mort. Per la meva banda, accepto amb absoluta normalitat l’envelliment i la mort. No crec en la immortalitat; el que m’ocupa i em preocupa són les malalties associades al pas del temps, no l’envelliment. No em dedico a combatre’l, sinó a intentar entendre’l, primer en termes moleculars i cel·lulars, i més recentment aprofundint en els aspectes socials i emocionals. I respecte a la mort, m’aclapara la que té lloc a deshora, la que deriva de malalties hereditàries o minoritàries per a les quals no hi ha teràpies adequades, la que sorgeix de patologies comunes a les quals la ciència i la medicina ara per ara només poden oposar un coneixement parcial i insuficient. Però aquestes insuficiències no poden servir d’excusa per fer una oda a la ignorància i fomentar-la des de posicions de poder i influència.    

El seu primer llibre de la ‘Trilogia de la vida’, ‘La vida en quatre lletres” (Paidós), el va escriure, en certa manera, per “ajudar-se a si mateix”, ja que, com ha explicat, havia perdut el seu propòsit de vida. Quina importància té aquest propòsit vital en la nostra salut i longevitat?

Vaig ser educat per grans mestres i mentors en l’estudi de les claus moleculars i cel·lulars de la vida i les malalties. No obstant això, el pas del temps i el nostre treball científic m’han anat ensenyant que hi ha altres factors, incloent-hi els socials i emocionals, que influeixen decisivament en la nostra salut i en la nostra longevitat. Entre aquests, el fet de disposar d’un propòsit vital és un bon elixir. Hi ha molts tipus d’ikigai, així que cadascú hem de trobar el nostre, i assumir que potser no durarà per sempre. Per a mi, el concepte de propòsit vital és molt sòlid en la meva mirada a llarg termini, però necessàriament dinàmic en les formes d’afrontar-ho. 

Quins factors podríem assenyalar com a importants per a una longevitat saludable? Quins hàbits positius podem desenvolupar per envellir millor? 

Al meu últim llibre, La levedad de las libélulas (Paidós), he reflexionat molt sobre aquestes qüestions i he proposat una equació de salut que resumeix el meu pensament al respecte. Aquesta fórmula condensa la idea que la salut deriva de nou característiques dinàmiques que mantenen les funcions del nostre organisme i procuren el nostre benestar físic i emocional. Les tres primeres claus inclouen els aspectes més estrictament moleculars i es poden concretar en tres idees –espai, temps i regulació– que pretenen que tot el que hagi de passar al nostre cos passi al lloc i en el moment oportú i en perfecta coordinació. No obstant això, l’art de la salut és molt més complex i inclou altres factors relacionats amb els nostres estils de vida particulars quant a nutrició, exercici i son, mentre tractem d’evitar aspectes negatius com l’estrès i la toxicitat tant ambiental com humana. Finalment, he incorporat una novena clau, l’adaptació psicosocial, que pretén posar en context molecular els aspectes relatius al benestar emocional, les deficiències del qual estan a l’origen de l’epidèmia de tristesa que s’estén per la nostra societat. 

Les noves generacions envelliran millor que les seves predecessores? Augmentarà la diferència entre l’edat biològica i la cronològica?

Fa cent anys, en països molt avançats, l’esperança mitjana de vida era al voltant dels 35 anys. Avui, a Espanya, aquesta xifra supera els 80 anys, i hi ha al voltant de 20.000 centenaris. Aquestes xifres augmentaran, i espero que el progrés científic, mèdic i social determinin que tots visquem una mica més i, sobretot, una mica millor. 

La gent gran hauria de jugar un paper més actiu a la nostra societat? Passarà així en un futur proper?  

Aquesta és una qüestió molt difícil, ja que el que es percep de manera general és falta de respecte, menyspreu, desatenció i marginació cap a la gent gran. D’altra banda, he tingut la sort de conèixer professionals meravellosos en el camp de la geriatria, i de l’atenció primària, que proporcionen una atenció als avis excepcional i exemplar. Els meus pares van passar els seus últims anys a la residència municipal del meu poble natal i la meva gratitud a tot el personal que els va atendre amb infinit respecte i afecte no es pot expressar amb paraules. Estem, per tant, en vista d’un dilema al qual només ens podem enfrontar amb una paraula: educació. El nivell d’educació de la nostra societat i la definició de les seves prioritats reals –no les que se citen, però que després s’incompleixen– serà el que determini el paper que haurà d’exercir la gent gran en un futur en què representarà la majoria de la població.