3 jocs d’escacs per a aficionats i col·leccionistes
Avui, a més de considerar-se un esport internacional, posseir un joc d’escacs amb un disseny únic és també un símbol de cultura i refinament estètic.
Els escacs han vençut el temps i continuen conservant el seu prestigi intel·lectual com un dels jocs més antics del món. El seu origen es remunta a fa més de 1.500 anys i, al llarg de la història, ha aconseguit mantenir la seva presència, el seu prestigi i la seva expansió internacional.
La raó de la seva permanència pot estar relacionada, en part, amb la seva pròpia estructura. Es tracta, en essència, d’un joc d’estratègia pura que exigeix pensament lògic, anticipació i control en cada moviment. Dos jugadors cara a cara, 64 caselles i 32 peces que representen un sistema complet d’enfrontament que ha estat interpretat, durant segles, com una forma simbòlica de poder, lluita i domini de forces oposades.
Les arrels dels escacs
Els historiadors situen el seu origen a la Índia, al voltant del segle VI, com una adaptació del chaturanga. Aquest joc, pensat originalment per a quatre jugadors, representava les quatre divisions de l’exèrcit indi: la infanteria, la cavalleria, els elefants i els carros. L’objectiu final no era fer escac i mat al rei, com als escacs, sinó eliminar de manera progressiva els oponents.
Des d’allà, el joc es va expandir cap a Pèrsia, on es va transformar en el shatranj, una versió molt més propera als escacs moderns. A partir d’aquest punt, va passar al món àrab i va acabar arribant a Europa entre els segles IX i X, a través del comerç i l’intercanvi cultural.
Durant l’Edat Mitjana, jugar als escacs era un passatemps lligat a la cort, a la noblesa i a certs cercles religiosos i intel·lectuals. De fet, apareix documentat en diferents corts europees com un joc associat a la formació del pensament estratègic. No és casual que l’anomenat Llibre dels escacs, daus i taules, encarregat per Alfons X el 1283, ja recollís diferents variants dels escacs practicades en l’època.
Un joc atemporal amb un disseny únic
El gran canvi va arribar a finals del segle XV, amb la modificació de les regles i de les peces. La dama va guanyar el seu moviment actual i el joc es va tornar més dinàmic, més ràpid i més tàctic. El primer avanç abans de convertir-se en els escacs moderns que coneixem avui. Al segle XIX, es van començar a organitzar els primers tornejos internacionals i, amb el temps, apareixerien noms que passarien a la història, com Capablanca, Fischer o Kárpov.
Actualment, els escacs s’han estès fins a convertir-se en un esport reconegut a nivell internacional, i s’han popularitzat com un element de disseny. Posseir un tauler tallat a mà i elaborat amb materials de qualitat és, per a molts aficionats i col·leccionistes, una mostra decorativa, de personalitat i símbol d’elegància.
Tres taulers de col·leccionisme
Model Staunton: el clàssic dels clàssics
1 de 3
Per parlar de peces d’escacs històriques, cal esmentar el model Staunton, llançat el 1849. Aquest disseny va marcar un abans i un després en els taulers fins a convertir-se en l’estàndard que encara s’utilitza en les competicions oficials.
El seu èxit es va deure, sobretot, al seu disseny senzill, equilibrat i fàcil d’identificar durant la partida. Les peces són còmodes de manipular, mantenen proporcions harmòniques i eviten les confusions habituals d’altres models. A això s’hi va sumar l’impuls de Howard Staunton, un dels escacistes més prestigiosos del segle XIX, que va contribuir a la seva difusió i popularitat.
Avui, els conjunts inspirats en l’Staunton original continuen sent alguns dels més apreciats per aficionats i col·leccionistes. Les versions de luxe solen fabricar-se amb fustes nobles, com el palissandre de Bud o el boix envellit i lacat, i incorporen peces tallades a mà que reprodueixen amb gran fidelitat els detalls del disseny original del segle XIX.
Model Dubrovnik: el preferit del gran Fischer
2 de 3
Poques peces poden presumir d’estar associades a un nom tan important com el de Bobby Fischer, el llegendari escacista nord-americà. En diverses ocasions, el mateix Fischer va arribar a assenyalar el conjunt Dubrovnik (1950) com el seu favorit.
Aquest model va ser dissenyat per a l’Olimpíada d’Escacs celebrada a l’antiga Iugoslàvia. A diferència de l’estil Staunton, el seu disseny és més geomètric i sòlid, pensat per ser visualment funcional. Tampoc conté elements simbòlics o religiosos, com la creu del rei, sinó que les peces són més simples i robustes.
Les reproduccions actuals són especialment valorades quan respecten les proporcions i els materials del model original que van captivar el mateix Fischer.
Models exclusius: joc de marbre o ònix
3 de 3
Més enllà dels taulers tallats en fusta, existeixen altres models més elaborats i ideals per a col·leccionistes, com els realitzats amb pedra natural. Els taulers de marbre i ònix tenen una característica impossible de replicar. La raó és que, a diferència dels conjunts fabricats en sèrie, no n’hi ha dos d’iguals.
Cada peça té unes tonalitats i unes variacions exclusives gràcies a les vetes naturals i úniques de cada pedra. Però, més enllà de la seva bellesa, aquests jocs d’escacs requereixen una cura especial, ja que tant el pes com la fragilitat de la pedra els fan més delicats.
Tanmateix, en comparació amb altres models, són una opció elegant per a qualsevol aficionat o col·leccionista que vulgui incorporar al seu espai un joc d’escacs amb presència, que funcioni alhora com a peça de joc i com a element decoratiu.
