El llegat centenari del Tour de França
La 112a edició té els ulls posats en els rivals Tadej Pogačar i Jonas Vingegaard, que sostenen tres i quatre rondes gal·les respectivament.
El 19 de juliol del 1903 arribava en bicicleta a París un home de 32 anys, d’origen italià i nacionalitat francesa, per travessar per primera vegada la meta del Tour de França. El seu nom era Maurice Garin (1871-1957) i aleshores feia dinou dies que pedalejava amb 60 ciclistes més. Aquesta prova –pràcticament de supervivència–, que va proposar el diari L’Auto (actual L’Equip) per aconseguir més lectors i poder competir amb el diari de referència del moment, Le Vélo, s’ha convertit, més de cent anys després, en una de les competicions esportives més importants del món.
Una cursa de resiliència
El Tour de França acumula actualment 112 edicions amb una premissa senzilla: una cursa de bicicletes que recorre la geografia francesa en un equilibri buscat entre paisatge cultural i alta muntanya. Tot i que el Grand Départ va començar sent també a París, actualment la capital gal·la ha passat a ser només la meta de la cursa, i el tret de sortida l’han arribat a presenciar diferents regions properes a França, com Londres, Brussel·les, Copenhaguen o el País Basc.
El guanyador es corona després d’acumular a la classificació els temps més baixos de cadascuna de les etapes (es pot distingir el líder de cada cursa perquè porta un mallot groc en lloc del representatiu de l’equip), tot i que la cursa no es planteja a la carretera com una competició individual, sinó més aviat un joc estratègic en què es persegueixen objectius concrets. Així, mentre que hi ha corredors que busquen una puntuació alta a la classificació general, n’hi ha d’altres que competeixen únicament per guanyar algunes de les etapes més prestigioses.
Tradicionalment es competeix amb 22 equips de 8 ciclistes, que sumen un total de 176 participants. Aquest any, però, l’UCI va autoritzar una vint-i-tresena plaça, de manera que se sumen un total de 184 competidors. Històricament, la cursa ha estat dominada pels europeus, especialment els francesos i els belgues. Espanya i Itàlia han estat les regions que sumen més “invasions” a la cursa, totes dues amb noms molt reconeguts al podi i titulars de les altres dues competicions de ciclisme més importants (La Vuelta a Espanya i el Giro italià).
2025: Un any decisiu
El recorregut d’aquest any visitarà 11 regions franceses, incloent-hi etapes als Pirineus, els Alps i el Massís Central, amb cinc arribades a cims: Hautacam, Luchon-Superbagnères (on es troba el mític coll del Tormalet), el Ventor, Courchevel (considerada l’etapa reina, que culminarà al Col de la Loze), i La Plagne. A més, per primera vegada des del 2020, el recorregut es desenvoluparà dins de les fronteres de França. La sortida tindrà lloc a Lille i l’arribada, a Montmartre, amb un recorregut de 21 etapes que inclouen 2 dies de descans a Tolosa i Montpeller. La cursa també tindrà dues contrarellotges –una modalitat de ruta en què cada ciclista corre només contra el rellotge, sense companyia d’altres corredors ni rebuf, amb l’objectiu de recórrer una distància determinada en el mínim temps possible– de 33 quilòmetres a Caen, durant l’etapa 5, i una altra en alçària d’11 quilòmetres a Peyragudes, durant l’etapa 13.
La batalla èpica prevista entre els dos líders actuals –Tadej Pogačar, de l’UAE Team Emirates-XRG, i Jonas Vingegaard, del Visma-Lease a Bike– converteix aquesta competició en una fita moderna, que se suma a una possible quarta victòria de Pogačar, cosa que el situaria molt a prop d’assolir el podi històric on descansen Anquetil o Merckx. Aquest 2025, a més, acollirà per tercera vegada el Tour de France Femmes, que recorre 1.000 quilòmetres en 9 etapes diferents entre Bretanya i els Alps, un esdeveniment que eleva definitivament la competició ciclista femenina.
Els quatre grans ciclistes de la història
Jacques Anquetil (França). 5 victòries (1957, 1961, 1962, 1964)
1 de 4
Va començar com a promesa del ciclisme amateur i va guanyar una medalla de bronze als Jocs Olímpics del 1952 a la contrarellotge per equips, una modalitat en què va destacar en tota la seva trajectòria. Va ser el primer ciclista a guanyar cinc Tours de França, el primer quan tenia 23 anys. En la seva darrera victòria, el 1964, va viure un mític duel amb el francès Raymond Poulidor, a qui va guanyar per tan sols 55 segons.
Eddy ‘el Caníbal’ Merckx (Bèlgica). 5 victòries (1969, 1970, 1971, 1972, 1974)
2 de 4
Considerat el millor ciclista de la història, Édouard Louis Joseph Mercx va destacar al ciclisme des dels seus inicis com a competidor, amb 16 anys. Amb un estil molt més agressiu, va igualar ràpidament el marcador d’Anquetil, però amb un domini molt més aclaparador tant a muntanya com a la contrarellotge, amb un rècord de 111 dies amb el mallot groc. Ostenta el rècord de victòries d’etapa, empatat amb el britànic Mark Cavendish (tots dos han travessat els primers la línia de meta en 34 ocasions) i té al marcador 525 victòries com a professional, una xifra que no ha aconseguit cap altre ciclista.
Bernard Hinault (França). 5 victòries (1978, 1979, 1981, 1982, 1985)
3 de 4
Va guanyar el seu primer Tour de França als 23 anys, i va desbancar el neerlandès Joop Zoetemelk (subcampió de cinc voltes), una de les figures més destacades del moment. Tot i que no va tenir un domini absolut de la competició, i va coincidir amb altres ciclistes destacats com Zoetemelk, Laurent Fignon, Greg LeMond o Lucien Van Impe en les diferents modalitats de la cursa, va aconseguir igualar el nombre de victòries i posicionar-se com una de les grans figures de la Grande Boucle.
Miguel Indurain (Espanya). 5 victòries consecutives (1991-1995)
4 de 4
El navarrès Miguel Indurain va marcar una fita històrica en convertir-se en el primer corredor que guanyava el Tour de França cinc vegades consecutives, amb un domini absolut a la contrarellotge. El 1990 va guanyar la seva primera etapa al Tour i, un any més tard, va superar els italians Claudio Chiappucci i Gianni Bugno, tots dos grans competidors del Tour. Va guanyar 7 etapes i va aconseguir portar el mallot groc durant 60 dies (el tercer registre més nombrós de la història).
