L’era de les exposicions immersives: substituiran els museus?

L’art s’ha concebut des dels seus inicis com una via d’expressió i de crítica capaç de provocar una reacció en l’espectador. Però quan aquest impacte es produeix entre projeccions, pantalles i exposicions immersives, parlem d’art o d’una experiència pensada per al consum massiu?

Aquesta és una qüestió que el sector cultural fa anys que debat. Crítics, artistes, museus i visitants es pregunten si l’arribada de les exposicions immersives representa una evolució en la manera com ens relacionem amb les obres o si, per contra, acaba desvirtuant-les i allunyant-nos de la intenció dels seus autors. Tanmateix, també hi ha qui defensa que aquestes propostes apropen la cultura i la creació artística a nous públics, especialment als més petits, als turistes i a aquelles persones que han tingut poc contacte amb el món de l’art.

De contemplar a participar

Durant molt de temps, visitar un museu implicava seguir una sèrie de normes implícites: caminar a poc a poc, mantenir distància amb les obres, reflexionar i, en alguns casos, sentir que calien coneixements previs per comprendre-les.

Les exposicions immersives han trencat amb part d’aquest codi. Aquí, l’art no s’observa des de fora, sinó que es travessa, s’envolta i fins i tot s’hi interactua. Els visitants deixen de ser simples espectadors per convertir-se en protagonistes, mentre que les obres passen a integrar-se en una experiència envoltant. Un bon exemple és Dalí Challenge, una proposta amb més de 60 obres digitalitzades i sis àrees expositives que submergeix el públic en l’univers creatiu de l’artista.

Els qui entenen l’art com un exercici de reflexió i contemplació sostenen que aquest format, basat a generar un impacte emocional immediat, trenca amb la profunditat interpretativa associada als museus tradicionals. En aquests espais, qualsevol persona pot apropar-se a les obres sense necessitat de tenir coneixements previs sobre l’artista, la seva obra o el context en què va ser creada l’obra. Precisament, aquest és un dels arguments a favor de les propostes immersives, ja que permeten acostar la creació artística a un públic més ampli i ofereixen noves maneres de connectar amb les obres des de perspectives diferents.

Art, entreteniment o totes dues coses?

L’autenticitat és un altre dels punts més controvertits del debat. Les exposicions immersives no mostren les pintures originals, sinó reproduccions digitals projectades a gran escala. Per als seus detractors, aquest format allunya l’espectador de l’obra i no genera el mateix vincle que sorgeix davant d’una peça autèntica. Els seus defensors, en canvi, sostenen que permet acostar aquestes creacions a un públic més ampli i ofereix una experiència visual més intensa i immersiva, difícil d’assolir als museus tradicionals.

Un altre dels aspectes més qüestionats és el disseny d’aquests espais. La majoria incorporen elements concebuts per ser especialment atractius a les xarxes socials. Des de fotomatons fins a projeccions de 360 graus i instal·lacions interactives, tot està pensat per ser fotografiat i compartit. D’aquesta manera, la creació artística corre el risc de convertir-se en un simple decorat, en què de vegades adquireix més rellevància la imatge que se n’obté que no pas la mateixa obra.

Redefiniran les exposicions immersives el sector cultural?

Actualment, hi ha una autèntica explosió de propostes artístiques immersives, un fenomen encara força caòtic que, per a alguns, sembla destinat a competir amb els museus tradicionals. Tanmateix, com acostuma a passar amb qualsevol innovació, el sector acabarà trobant el seu propi espai dins del panorama cultural.

Potser el primer error és comparar les experiències immersives amb els museus convencionals. Tots dos formats compleixen funcions diferents i ofereixen maneres diverses de relacionar-se amb les obres i amb la creació artística.

Més enllà d’aquest debat, el que sembla clar és que la tecnologia immersiva ha vingut per quedar-se. La qüestió, per tant, no és si acabarà substituint els museus tradicionals, sinó com pot contribuir a transformar i ampliar l’experiència artística sense renunciar al valor de la contemplació directa de les obres.