El doctor modern: una combinació de científic, tècnic i humanista
Format en ciència, entrenat en tecnologia i guiat per valors ètics i humans, el metge del segle XXI afronta desafiaments complexos en un sistema sanitari en constant evolució.
Resulta impossible repassar la successió de noms i troballes que van permetre passar de l’obscurantisme a les llums unides a la ciència, però sí que en podem ressenyar alguns moments fonamentals. Grans noms com els del metge romà Claudi Galè, Oribasi de Pèrgam (metge personal de Julià l’Apòstata i recopilador del saber mèdic de la seva època en setanta volums), o el persa Ar-Razí (que va començar a utilitzar l’alcohol per a la desinfecció) van ser essencials en aquest lent progrés. També –és just dir-ho– hi va haver una història negra de la medicina, que ha recollit bé el metge neuròleg i assagista José Alberto Palma, amb tractaments terribles com l’ús de les sangoneres o les pràctiques cruentes dels anomenats sacamantecas, o extractors de greix humà.
Per controlar que els metges disposessin dels coneixements adequats i que apliquessin procediments consensuats, es van començar a crear institucions acadèmiques, que van florir ja durant l’època medieval, com l’Escola Mèdica Salernitana, a Nàpols, o la Facultat de Medicina de Montpeller, la més antiga del món, on van estudiar, entre d’altres, Arnau de Vilanova o l’escriptor François Rabelais. Malgrat tot, romanien creences d’inspiració religiosa, com el famós toc del rei, que atribuïa poders sanadors al tacte dels monarques.
Anatomia i raó
Més tard, la medicina renaixentista s’haurà d’enfrontar, encara amb poques armes i molta por religiosa, a grans reptes com la pesta negra. És l’època dels anatomistes com Vesal o Leonardo da Vinci, que estudien el cos humà disseccionant cadàvers. Tanmateix, ja en els temps de la Il·lustració comencen a formar-se les societats científiques. El metge és representat com l’encarregat de llançar la llum del coneixement, com confirma el famós quadre de Rembrandt Lliçó d’anatomia (1632).
El segle XIX marca el final de la medicina més vertical (que només permetia als adinerats accedir als millors tractaments mèdics) per iniciar la fase de la medicina preventiva i salut pública, de bracet d’eminències com Rudolf Virchow, considerat el pare de la patologia moderna. És també l’època en què es comença a utilitzar l’èter, per sedar els pacients abans de la cirurgia. Els grans descobriments es van succeint: la teoria microbiana i l’estudi dels processos infecciosos; l’aparició del primer antibiòtic, la penicil·lina, gràcies a Alexander Fleming, o l’aplicació dels raigs X, primera de les tècniques de diagnòstic per la imatge.
El segle XX donarà lloc a la consolidació de les diferents especialitats mèdiques i dels constants avenços en la farmacologia i els tractaments. La investigació serà el factor clau perquè la medicina evolucioni a una velocitat vertiginosa. El metge deixarà de ser el simple professional experimentat que se serveix del seu olfacte per arribar al diagnòstic, i començarà a acumular més proves i evidències que certifiquin de manera inequívoca la veracitat de les seves afirmacions. La medicina ja és un bé provat per al conjunt de la humanitat, i ha de tenir un abast universal. Amb aquesta finalitat es consolidaran els serveis d’atenció primària a diversos països i, el 1948, l’Organització Mundial de la Salut.
