El metge en la literatura

Sovint, la literatura s’ha sentit atreta per la figura del metge, que ha estat presentat de diferents formes, oscil·lant amb freqüència entre dos extrems: el metge altruista, lliurat abnegadament a la salvació dels seus pacients, o el seu oposat, el xarlatà o el medicastre interessat a fer diners a qualsevol preu amb el patiment dels malalts.  

Un exemple del primer és el doctor Benassis, que ens presenta Honoré de Balzac a El metge rural (1833), un ésser extraordinari que inverteix totes les seves energies a tractar de millorar les condicions de vida de la seva comunitat. Una visió ben diferent trobem a El malalt imaginari (1673), la comèdia de Molière en què l’hipocondríac Argan somia envoltar-se de metges que l’ajudin a perllongar la seva existència, fins i tot casant la seva filla amb un d’ells. La professió mèdica sembla una de les obsessions del dramaturg francès. En una farsa anterior, El metge a bastonades (1666), ja es permetia satiritzar la professió mostrant un llenyataire gandul i borratxo que es fa passar per metge de manera estranyament convincent.  

Una doble visió romàntica

El Romanticisme continuarà amb aquesta dualitat. El mite prometeic emparenta el creador artístic i el científic, i els representa com a éssers empoderats, lliures de tota submissió a la divinitat, autèntics amos del seu destí. Així ho confirma el poeta Novalis quan escriu que “la poesia és el gran art de construir la salut transcendental”. D’aquesta manera, els romàntics somien un món lliure de limitacions, en què el metge s’encarregarà de guarir el nostre cos, mentre que l’artista insuflarà vida a l’ànima. Però l’anomenat romanticisme gòtic, unit als relats truculents de terror, es fascinarà amb el revers més fosc de Prometeu. El metge, i per extensió el científic, es convertirà llavors en qui comet el pecat de la hybris (o desmesura), en voler emular Déu, jugant irresponsablement a crear vida, com fa el Dr. Frankenstein en la seva famosa novel·la homònima (1818), de Mary Shelley.  

El compromís davant del patiment 

L’existencialisme és un humanisme, com ja va explicar Jean-Paul Sartre. Per això, malgrat que aquest moviment artístic i intel·lectual constati l’absurd de l’existència, també afirma la possibilitat que l’ésser humà pugui dotar-la de sentit. És el que passa a La pesta (1947), d’Albert Camus, on descobrim la solidaritat humanitària dels doctors durant l’epidèmia de pesta que castiga la ciutat algeriana d’Orà.  

Una altra visió diferent, encara que particularment profunda, ofereix Thomas Mann en la novel·la filosòfica La muntanya màgica (1924). El balneari es converteix aquí en un espai límbic metafòric, que serveix per abordar grans temes com l’amor, la malaltia i la mort. El protagonista assisteix a una conferència d’un doctor anomenat Krokovski, que sembla un transsumpte de Freud i també una mena d’espiritista. D’aquesta manera, el metge torna a ser una figura misteriosa, que anhela assolir el coneixement integral de l’ésser humà, fins i tot més enllà de la mort. La novel·la de Boris Pasternak, Doctor Givago (1957), torna a l’idealisme, amb un protagonista que és alhora metge i poeta, i que comprovarà com la seva vida és trastornada pels convulsos fets de la història, de la Primera Guerra Mundial a la Revolució Russa i les seves conseqüències.  

Més endavant, altres peces literàries s’han centrat a descriure les dificultats a l’etapa de formació o els avatars de la professió mèdica en obres tan diferents com La casa de Déu (1978), de Samuel Shem, una sàtira contracultural sobre la vida diària dels interns d’un hospital, o el best-seller El metge (1986), de Noah Gordon, que reprèn el conflicte entre religió i ciència seguint els passos d’un noi que aspira a convertir-se en metge a l’Anglaterra de segle XI.