“Vivíem al límit de les nostres possibilitats físiques i mentals”
La doctora Yolanda Meije, cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital de Barcelona, va escriure un diari de la crisi sanitària des que al 31 de desembre de 2019 es va notificar l’existència a Wuhan d’un nombre important de casos de pneumònia de causa desconeguda. El 7 de gener de l’any 2020 el virus ja va ser identificat com un nou coronavirus, el SARS-CoV2, i els casos van començar a multiplicar-se durant el mes de gener.
Pocs dies després, el grup de la Comissió d’Infeccioses de l’Hospital de Barcelona ja va organitzar dues xerrades informatives. Llavors se sabia ben poc d’aquell virus, només els antecedents de sis coronavirus infectius per a l’home i alguns dels símptomes que provocava. “En aquella època res ens feia pensar que aquest problema pogués també ser el nostre i menys en la mesura en què després ho hem patit”, explica la doctora Meije.
Aïllament
Però amb l’escalada dels casos a la Xina i el salt del virus a Itàlia, des de l’Hospital de Barcelona es va prendre la decisió “d’aïllar tots els pacients que ingressaven amb símptomes respiratoris fins que es pogués descartar una infecció per SARS-CoV2. La preocupació d’un brot nosocomial ens va fer prendre una mesura que en aquell moment cap hospital estava adoptant i que després ens ha permès evitar un nombre més alt de casos entre el personal sanitari”, reconeix Meije. A més, es va constituir un comitè científic per abordar el problema de l’epidèmia i es va dissenyar el primer protocol per a l’aïllament i gestió de pacients Covid a l’hospital, que va arribar a tenir fins a 12 versions entre el març i l’abril.
El 7 de març va ingressar a l’UCI de l’hospital el primer cas de Covid-19 i “en els dies següents vam patir un autèntic tsunami de pacients”, amb 40 ingressos diaris. El centre va passar a ser un hospital Covid “i en un mateix dia vam arribar a tenir més de 200 pacients ingressats”, recorda la doctora.
“Durant aquells dies no vam tenir ni temps de pensar o entendre què estava passant, no vivíem el present, vivíem al minut, cada dia era més dur que l’anterior i vivíem al límit de les nostres possibilitats físiques i mentals”, afirma Meije. L’hospital es va reorganitzar i des del Servei de Medicina Interna es va demanar la col·laboració de metges de les diferents àrees i especialitats de l’hospital i d’Assistència Sanitària.
Solidaritat
Per la doctora Meije, “el més dur era veure patint els pacients. Allà estaven representats els nostres pares, avis, que sempre ens han cuidat i ara els tocava estar sols, vulnerables davant d’una cosa per a la qual que ningú estava preparat”. I malgrat tot, destaca la unió de tots per fer front a la situació. “La solidaritat entre companys de tot l’hospital en aquells dies és una cosa que mai l’oblidarem. Hi havia una sensació contínua entre el plor i l’agraïment difícil d’explicar i hi havia alguna cosa que, per sobre de tot, ens mantenia desperts i ens feia continuar davant l’esgotament extrem: l’absoluta necessitat de creure en la màgia que, sense saber com o de quina manera, ens en sortiríem tots plegats.”
