Història de la nostàlgia: l’origen del vintage

Amb el terme vintage, solem referir-nos a objectes i estils de dècades passades. Dècades a les quals assignem un valor especial per l’estètica, la història o l’imaginari compartit. Inicialment, el terme se solia associar al vi, però el seu ús es va expandir durant el segle XX per descriure roba, mobles i altres elements de disseny que permetessin evocar èpoques anteriors. Avui dia, però, fem servir vintage no només com una expressió cultural. De vegades, també pot suggerir una contraresposta al consumisme, advocant per la reutilització i la sostenibilitat. 

La moda vintage: com va començar tot? 

El concepte de vintage associat a la moda i la decoració es va començar a popularitzar a la dècada de 1930, als Estats Units. Després d’una dècada de creixement disparat i frenesí, va arribar una Gran Depressió, una nova conjuntura sovint dramàtica que va obligar moltes persones a vendre’s el que tenien o comprar el que tenia altra gent a un preu més baix. De la mateixa manera, durant la Segona Guerra Mundial es van redissenyar multitud de peces i objectes, dotant-los de funcionalitat sense perdre estil. Les dècades posteriors, aquest concepte es va anar consolidant en moviments juvenils, sovint emparats sota el concepte DIY (do it yourself), dotant peces de roba i objectes d’un nou significat estètic i cultural. 

Als anys 90, les generacions més joves van començar a rescatar peces úniques en botigues de segona mà, valorant-ne l’exclusivitat davant de la producció massiva. Un interès, a més, que no només tenia una funció estètica, sinó també ètica i ambiental. Així, doncs, la moda vintage es va relacionar amb l’alternativa a l’impacte ecològic del fast fashion. 

El vintage pop com a desig del col·leccionista 

Més enllà de la moda d’altres èpoques i reivindicacions de sostenibilitat, el terme vintage és freqüent trobar-lo unit al món del col·leccionisme. Els objectes que, per un motiu o un altre, acaben derivant en objectes d’una exclusivitat i un valor fora del que és comú se solen convertir en un focus d’atracció irresistible per als col·leccionistes. La cultura pop com a evocadora d’èpoques passades comporta que l’adquisició de vinils, còmics o videojocs retro sigui una de les tendències principals en col·leccionisme vintage. 

El mercat de discos de vinil, en concret, és un dels més importants dins del col·leccionisme. Les edicions rares d’artistes com The Beatles, David Bowie o Prince poden arribar a assolir xifres astronòmiques. L’exemplar 0000001 del White Album de The Beatles, que va pertànyer al mateix Ringo Starr, n’és un exemple conegut, ja que es va arribar a vendre per 790.000 dòlars, tot i que no s’acosta als 4.000.000$ que el col·lectiu PleasrDAO va pagar pel vinil de Once Upon a Time in Shaolin de Wu-Tang Clan, considerat el vinil de col·lecció més car de la història. 

Malgrat que no és tan conegut, un cas similar al dels vinils és el cas de les cintes VHS. Precisament perquè és molt estrany que un nen dels 90 no gastés una cinta de clàssics de Disney com El Rei Lleó, Blancaneu o La Bella i la Bèstia, els col·leccionistes han començat a posar el focus en les cintes de VHS que estan en perfecte estat. Si una cinta estigués en perfectes condicions, es podria arribar a vendre per milers de dòlars. 

El mercat retro

Però no tot es queda en la música, perquè el mercat del videojoc retro és un dels espais on més està creixent la demanda d’objectes vintage. Videoconsoles com la Game Boy original, la SEGA o les primeres Nintendo poden arribar a costar milers de dòlars si estan en perfecte estat i en l’embalatge original. Alhora, els jocs d’aquestes consoles per si sols també estan obtenint un poderós repunt de popularitat. És el cas del Super Mario Bros original per a la primera consola de Nintendo, la Nintendo Entertainment System (NES), que el 2021 es va arribar a vendre per 1.560.000 dòlars. 

Així, doncs, la nostàlgia per objectes dels anys 90 comença a tenir un repunt molt important entre els col·leccionistes. És curiós, de fet, l’interès que generen les joguines clàssiques. El 2019, un Furby de 1998 en perfecte estat es va arribar a vendre per més de 4.100 dòlars, i de la mateixa manera es pot veure un interès creixent per les joguines que incloïa el menú Happy Meal de McDonald’s, per les quals es paguen centenars de dòlars per col·leccions completes. 

El cas dels llibres antics també és molt notori dins del col·leccionisme. La bibliofília és la protagonista d’una de les compres més importants dins del món del col·leccionisme, la venda per 30.800.000 dòlars del Codex Leicester de Leonardo Da Vinci a Bill Gates el 1994. Però seguint el rastre de la nostàlgia també trobem casos com la venda per 25.000 euros d’una primera edició en anglès de Harry Potter i la pedra filosofal firmat per l’autora i en perfecte estat, el 2023. 

Sigui per l’evocació al temps en el qual es van crear o bé perquè es consideren peces excepcionals per la importància històrica, sorprèn veure com els objectes quotidians amb què molts vam passar hores de diversió en la infància han acabat convertits en autèntiques joies de museu. Allò vintage, doncs, no només evoca una estètica passada, sinó que és un record al qual es dona una forma física. I que en tenir-la a les mans ens transporta directament a un moment de la nostra vida a què sempre és agradable tornar.