Sis obres d’art perdudes al llarg de la història

De la mateixa manera que hi ha silencis més eloqüents que molts discursos, hi ha obres d’art amb un valor que augmenta quan no hi són. El valor del que s’ha perdut, allò únic i impossible d’aconseguir, desperta en els col·leccionistes una fam voraç. I és que darrere de cada obra d’art perduda hi ha una història que va més enllà dels seus traços: la del geni que la va crear, la del moment històric que la va destruir i la dels experts i els col·leccionistes que encara somien a recuperar-la. La història de l’art no només s’escriu amb pinzellades, sinó també amb silencis, buits i desaparicions que desperten la imaginació i alimenten el desig de descobriment. 

Algunes d’aquestes peces podrien estar amagades en col·leccions privades, d’altres probablement ja no existeixin. Però totes comparteixen una cosa: l’aura mítica que els confereix l’absència. Dels milers d’obres que no podrem recuperar mai, en aquest recorregut, seleccionem sis obres mestres perdudes que van marcar una època i la desaparició de les quals encara ressona. 

1. ‘L’expulsió dels moriscos’, Diego Velázquez (c. 1627) 

Pintada per encàrrec del rei Felip IV per al Saló de Regnes del Buen Retiro, aquesta obra històrica de Velázquez va ser considerada una de les més importants dels seus primers anys com a pintor de cort. Va desaparèixer durant l’incendi de l’Alcàsser de Madrid la nit de Nadal del 1734, quan es van perdre més de 500 obres, incloent-hi altres creacions del mestre sevillà. 

En aquesta pintura, es representava l’ordre d’expulsió dels moriscos de la Corona d’Aragó, dictada el 1609 per Felip III, un dels moments més importants de l’edat moderna ibèrica. Si bé aquest succés s’ha referenciat i representat més vegades, la visió pictòrica de Velázquez, que destacava per l’ús de la composició, s’ha perdut per sempre entre les onades del temps. 

2. ‘La tempesta al mar de Galilea’, Rembrandt (1633) 

Aquesta escena espectacular d’un mar embravit va ser robada el 1990 del Museu Isabella Stewart Gardner de Boston, en un dels robatoris més importants d’art que encara no s’han resolt. La tempesta al mar de Galilea és l’única representació marina que va pintar Rembrandt i mostra els apòstols lluitant contra la tempesta mentre Crist dorm. 

L’obra és un exemple magistral de l’ús del clarobscur per part de l’artista, i dota l’escena d’un dramatisme i una sensació de moviment únics. 

Avui, el seu parador continua sent un misteri, i el museu en conserva el marc buit com a símbol de pèrdua i esperança que algun dia es recuperi. La seva desaparició no només representa una pèrdua material, sinó també una ferida en el llegat cultural i artístic de la humanitat. 

3. ‘La Nativitat amb sant Francesc i sant Llorenç’, Caravaggio (1609) 

Sostreta d’una església de Palerm el 1969, La Nativitat amb sant Francesc i sant Llorenç, de Caravaggio, és una de les obres més enigmàtiques i buscades del món de l’art. La màfia siciliana està darrere de la seva desaparició, i alguns informants asseguren que es va destruir a causa d’un descuit. Malgrat tot, el seu parador continua sent un misteri i objecte d’especulació. 

Aquesta obra mestra, pintada el 1609, és una de les últimes creacions de Caravaggio abans de morir. La pintura representava el naixement de Jesús amb una atmosfera dramàtica intensa, característica de l’estil de l’artista, en què l’ús del clarobscur realçava la profunditat emocional de l’escena. La desaparició de l’obra representa la pèrdua duna peça clau per comprendre el geni creatiu de Caravaggio. 

Al llarg dels anys, s’han ofert diverses teories sobre el destí de la pintura. N’hi ha que creuen que l’obra es va vendre al mercat negre de l’art, mentre que d’altres sostenen que es podria haver destruït de manera accidental. Documentals i llibres han explorat la història d’aquesta obra perduda i han intentat aclarir el seu destí final. 

4. ‘Retrat d’un jove’, Rafael (c. 1513-1514) 

Possiblement un autoretrat de Rafael, aquesta obra renaixentista va ser saquejada pels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Originalment, formava part de la col·lecció del museu Czartoryski, de Cracòvia (Polònia), i la pista es perd després que es traslladés a Alemanya. Al llarg dels anys, han sorgit diversos rumors sobre la seva possible existència en col·leccions privades, però mai se n’ha confirmat la ubicació. 

El Retrat d’un jove és una representació significativa del mestratge de Rafael, i mostra la seva habilitat per capturar l’essència i les emocions del subjecte amb una precisió impressionant. 

La recerca d’aquest quadre ha estat objecte de nombroses investigacions i especulacions. Historiadors de l’art i detectius aficionats han intentat rastrejar-ne el parador, i han alimentat l’esperança que algun dia es pugui recuperar i tornar al seu lloc d’origen. La seva història és un recordatori dels estralls de la guerra en el patrimoni cultural i la importància de preservar i protegir les obres d’art per a generacions futures. 

5. ‘El concert, Johannes Vermeer (c. 1664) 

Una altra víctima del robatori al museu Isabella Stewart Gardner. El concert, de Johannes Vermeer, és una de les obres més valuoses i buscades del món de l’art. La pintura, que representa una escena musical íntima en què tres figures toquen instruments i canten en un interior domèstic, ha assolit un valor estimat de més de 200 milions d’euros. La raresa dels Vermeer —no n’hi ha més de 36 al món— fa que aquesta pèrdua sigui especialment significativa. L’atmosfera serena, l’ús magistral de la llum i la composició equilibrada la convertien en una peça central de la col·lecció del museu. 

El robatori, que va tenir lloc la matinada del 18 de març del 1990, va ser un dels més importants de la història de l’art. Dos homes disfressats de policies van aconseguir enganyar els guàrdies del museu, hi van entrar i van sostreure tretze peces d’art, entre les quals hi havia El concert. Tot i les nombroses investigacions i teories sobre el seu parador, el destí d’aquestes obres continua sent un misteri. 

La desaparició d’El concert no és només una pèrdua econòmica i artística, sinó també un cop al llegat cultural de la humanitat. L’obra mestra de Vermeer, amb una tècnica impecable i la seva capacitat per capturar la intimitat i la llum, és insubstituïble. 

6. ‘Retrat de Winston Churchill’, Graham Sutherland (1954) 

Encarregat pel Parlament britànic, aquest retrat es va regalar a Winston Churchill pel seu 80è aniversari. L’obra, feta pel conegut artista Graham Sutherland, es va interpretar com una representació realista i crua de l’estadista. Amb tot, tant Churchill com la seva esposa, Clementine, la van trobar desagradable i poc afalagadora, i la van considerar una caricatura cruel. 

El retrat estava destinat a exhibir-lo públicament, però Churchill es va negar a permetre que es mostrés. L’aversió dels Churchill cap a la pintura era tan forta que, segons es va revelar unes dècades més tard, la Clementine va decidir destruir-la en secret. El 1978, es va confirmar que el retrat s’havia cremat a Chartwell, la casa dels Churchill, per tal d’evitar-ne qualsevol possible exhibició futura. 

Tot i la destrucció de la pintura, el llegat de l’obra persisteix. Hi ha esbossos i fotografies del retrat que sobreviuen i permeten als historiadors de l’art i al públic en general entreveure la visió original de Sutherland. La història del Retrat de Winston Churchill és un exemple de com la percepció i les emocions poden influir en el destí d’una obra d’art, i afegeix una capa de complexitat a la forma com apreciem i preservem el llegat cultural. 

Com podem veure, la desaparició i la destrucció d’aquestes obres mestres subratlla la importància de preservar i protegir el patrimoni cultural. Cada obra perduda o destruïda no només representa una pèrdua econòmica i artística, sinó també un buit en la història i el llegat de la humanitat. El valor incommensurable d’aquestes peces per al món del col·leccionisme no rau només en la raresa i la bellesa, sinó també en les històries i les emocions que evoquen. La història d’aquestes peces ens recorda que l’art és fràgil i preuat, i que és responsabilitat de tothom assegurar que les generacions futures puguin gaudir i aprendre d’aquestes expressions de creativitat humana impossibles d’avaluar.