Una dècada per a l’envelliment saludable
L‘esperança de vida al món ha augmentat igual que el nombre de persones grans, una evolució que representa reptes i oportunitats econòmiques i socials.
La població mundial envelleix. La notícia no és bona ni dolenta, sinó una evolució de la nostra societat. La part positiva és que l’esperança de vida ha augmentat a tots els països del món i moltes de les malalties que en el passat eren mortals avui es curen o són cròniques. Tot i això, l’envelliment de la població ens enfronta a molts reptes. Per això, l’Assemblea General de les Nacions Unides va decidir declarar el període 2021-2030 com la Dècada de l’Envelliment Saludable, que lidera l’Organització Mundial de la Salut. La iniciativa pretén unir els esforços de governs i ciutadans per dur a terme una “acció concertada, catalitzadora i col·laborativa al llarg de deu anys, orientada a promoure vides més llargues i saludables”, expliquen des de l’ONU. L’objectiu és reduir les desigualtats en matèria de salut i millorar la vida de la gent gran i de les famílies.
Més majors de 65 anys
Les xifres indiquen que l’evolució cada vegada és més ràpida. A escala global, segons dades del Banc Mundial, el 2019 els més grans de 65 anys eren el 9,10% de la població mundial, i el percentatge s’ha duplicat en les darreres sis dècades. És a dir, hem passat de 150 milions de persones més grans de 65 anys el 1960 a 697 milions el 2019. Si posem el focus a Europa, l’evolució és similar i ja hem multiplicat per dos el 12% que hi havia el 1950. A més, les projeccions indiquen que el 2050 més del 36% de la població europea tindrà més de 65 anys, segons el Centre Internacional sobre l’Envelliment (CENIE).
A Espanya, quatre de les deu regions europees més envellides el 2050 seran Zamora, Lleó, Astúries i Ourense, segons l’Eurostat. Les dades les corrobora l’Institut Nacional d’Estadística: el 2021, Espanya va registrar un nou màxim d’envelliment i ja es comptabilitzen 129 majors de 64 anys per cada 100 menors de 16. La modernització del país, un benestar econòmic més gran i les millores en l’àmbit sanitari en són algunes de les causes. I és que, a principis del segle XX, la població espanyola tenia una esperança de vida en néixer de 35 anys, mentre que avui està per sobre dels 83. La tercera més alta del món, només superada per les de Suïssa i el Japó.
L’envelliment de la població no és nou, tot i que ara és més accelerat. A tot el món, des del 1950, ha augmentat de manera considerable l’esperança de vida, fet que suposa una millora en la supervivència de la gent gran. A més, també hi ha hagut una notable reducció de la fertilitat aquests anys, a causa de les males perspectives d’ocupació o de les baixes expectatives salarials de les dones. Per tot això, els experts preveuen que els nivells de natalitat i mortalitat continuaran baixant a la primera meitat del segle XXI. Cal destacar que Espanya, juntament amb Portugal, Grècia i Itàlia, es troba entre els deu països del món amb menys natalitat.
Japó lidera el llistat
Aquesta evolució cap a unes societats més envellides afecta tothom, encara que va començar als països amb ingressos alts, com el Japó, on el 30% de la població ja té més de 60 anys. Actualment els canvis ja es veuen als països d’ingressos baixos i mitjans. Per això els experts vaticinen que el 2050 dos terços de la població mundial de més de 60 anys viurà en aquests últims països.
Tot plegat suposa un repte per a la societat, perquè augmentarà el nombre de persones jubilades i es reduirà el percentatge dels que tenen edat per treballar. A l’informe “Perspectives de la població mundial” del 2019, l’ONU ja adverteix que “el descens en la proporció de població en edat de treballar està exercint pressió sobre els sistemes de protecció social”. I és que la relació de suport potencial, que compara el nombre de persones en edat de treballar amb els majors de 60 anys, es redueix a tot el món. Al Japó ja és d’1,8 i per al 2050, s’espera que 48 països, sobretot a Europa, Amèrica del Nord i Àsia oriental i sud-oriental, les xifres se situïn per sota de dos. És a dir, per cada dos o menys treballadors hi haurà una persona jubilada. Això representa un gran impacte sobre el mercat laboral i una gran pressió fiscal a la qual hauran de fer front molts països per desenvolupar i mantenir sistemes públics d’atenció mèdica, de pensions i protecció social per a la gent gran.
Menys treballadors
Segons el CENIE, “és crític que la proporció de persones que treballen i que poden oferir atenció a la gent gran s’està reduint, i tot això s’agreuja a mesura que augmenta la quantitat de persones que necessiten atenció. Aquest desequilibri entre la demanda i l’oferta, que ens porta a l’escassetat d’infermeres i altres proveïdors d’atenció professional, ja està desafiant els països d’envelliment ràpid com Espanya o Portugal”. A més, adverteixen que l’augment de la demanda d’atenció també requerirà importants recursos financers”.
A Europa es preveu que la despesa en atenció sanitària i en pensions augmentarà 2,3 punts percentuals el 2040. En els darrers 40 anys, la despesa sanitària a Espanya s’ha incrementat en gairebé 3,2 punts fins a assolir el 8,1% del PIB. De fet, el 2005, la despesa mitjana per càpita de les persones de 65 a 74 anys va duplicar la despesa mitjana de la població total, i la de les persones de més de 75 anys gairebé la va triplicar.
