5 minisèries del 2025 per mirar aquest estiu
Una guia de les millors minisèries per veure ara que arriba el bon temps: històries de curta durada que atrapen l'espectador per la seva intensitat.
Quan arriba l'estiu, les minisèries guanyen terreny, perquè hem de reconèixer que el bon temps no és el millor aliat per mirar sèries llargues. El temps lliure, sigui poc o molt, sempre és més desitjable quan el solet permet fer vida a l’exterior. Per aquest motiu, s’agraeix trobar històries que ens atrapin en intensitat amb menys durada.
Sèries que en quatre, cinc o deu capítols en tenen prou per fer-nos reflexionar, divertir-nos o fer-nos pujar l’adrenalina sense necessitat d’allargar-se en temporades i més temporades.
Les 5 minisèries de l'estiu
‘Adolescence’
1 de 5
Sens dubte, una de les sèries més impactants d’aquest any. El gran hit amb el qual la plataforma Netflix ha sorprès tothom. La minisèrie Adolescence, creada pels britànics Jack Thorne i Stephen Graham (que també forma part de l’elenc protagonista), i dirigida per Philip Barantini, ha enlluernat el públic gràcies a la cruesa de l’argument, la prodigiosa interpretació de tot el repartiment i el virtuosisme tècnic.
Quatre capítols en quatre plans seqüència desgranen una premissa tan sorprenent com punyent: un adolescent de tretze anys és sospitós d’haver assassinat a sang freda una companya de classe.
En el primer treball que fa com a actor, el joveníssim Owen Cooper ha deixat tothom sense paraules amb la seva interpretació de l’adolescent Jamie, especialment amb el molt comentat capítol tres, acompanyat d’una increïble Erin Doherty interpretant la psicòloga Briony.
Tractant temes com ara la violència de gènere, la paternitat, la influència de les xarxes socials i, especialment, de la mansphere en la visió del món dels homes joves, la minisèrie de Netflix és un dels títols més importants del 2025.
‘The Studio’
2 de 5
La mirada àcida de Seth Rogen i Evan Goldberg torna a la petita pantalla per portar-nos The Studio, una nova sàtira sobre el món del cinema, els secrets rere les càmeres i la pols sota les catifes. Disponible a la plataforma AppleTV+ (que ja fa uns anys que destaca per l’alt nivell de les seves sèries, com la meravellosa Severance), The Studio recupera el format (lamentablement oblidat) de la sitcom, amb deu capítols d’aproximadament mitja hora cadascun que presenten diferents situacions que fan esclatar de riure.
Al llarg de la sèrie, seguirem els passos del nou director d’una nova gran productora de cinema, Continental Films, i els seus intents per fer prevaldre una mirada romàntica i d’amor al setè art davant de la necessitat de buscar èxits de taquilla i grans beneficis dels despatxos D’aquesta manera, ens endinsarem en la quotidianitat d’una indústria tan tòxica com meravellosa, amb les intervencions de convidats d’honor com Ron Howard, Anthony Mackie, Zac Efron, Olivia Wilde, Martin Scorsese, Steve Buscemi i Greta Lee.
Una sèrie basada en les pròpies experiències dels creadors, que ens mostra les contradiccions entre art i negoci de la indústria del cinema, amb una proposta i un llenguatge únics. Tot i que manté elements de la comèdia tradicional (i això s’agraeix), també innova i arrisca per contemplar els matisos d’un món que els seus creadors estimen i odien al mateix temps.
‘American Primeval’
3 de 5
La immensitat del paisatge desconegut, la cruesa de la supervivència en un món inestable, la terra erma després de l’horitzó de la llibertat, l’origen d’una cosa que encara és borrosa. American Primeval ens transporta als orígens més salvatges dels Estats Units, la llarga marxa a l’oest de l’home blanc i el seu regadiu sagnant a la conquesta d’allò desconegut.
Netflix ens porta així un nou western que desafia les convencions d’un gènere tan nodrit i vast com els paisatges salvatges que recrea. La insignificància de la persona davant del món i la violència aterridora a la qual es veu sotmesa i a la qual sotmet per poder sobreviure.
Una estètica molt cuidada en què la textura de la terra, la brutícia i la sang esquitxen i empasifen per igual, afectant un guió punxant, tens i ambigu. Una nova proposta que se suma al catàleg de western de Netflix juntament amb la imprescindible Godless, del 2017.
‘Paradise’
4 de 5
El creador de la coneguda sèrie This Is Us, Dan Fogelman, presenta a Disney+ la seva nova proposta, Paradise, un thriller distòpic amb elements que ens remeten a Black Mirror o Lost. Tot i que la sèrie comença amb una trama més pròpia d’una història de suspens polític, girant al voltant de l’assassinat del president, a poc a poc introdueix elements de ciència-ficció distòpica i catastrofista.
Les impactants interpretacions dels protagonistes, Sterling K. Brown, James Madsen i Julianne Nicholson, eleven una història que, no per haver estat tocada anteriorment, deixa de sorprendre i mantenir-te en suspens, gràcies als impactants Cliffhangers i a la intensa càrrega dramàtica.
Així i tot, la sèrie és capaç de sorprendre i destacar, amb una premissa inesperada que és millor no desvelar i que, encara que no sempre venci, sempre arrisca.
‘Los años nuevos’
5 de 5
La indústria de les sèries espanyoles, més que no pas en el context anglosaxó, és molt més donada a les minisèries que a la prolongació al llarg de temporades. Des de fa uns quants anys, Movistar+ aposta per productes d’una sola temporada i molta qualitat, i abraça gèneres com el thriller, el drama i la comèdia, amb molt bons resultats.
Després de la policial i adrenalínica Antidisturbios, el director Rodrigo Sorogoyen (autor de grans pel·lícules del cinema espanyol de les últimes dècades, com Que Dios nos perdone, As Bestas i El Reino) torna al format de les sèries amb Los años nuevos. La vida i la mort d’una relació amorosa al llarg de deu anys es presenta aquí a través del retrat de deu nit de Cap d’Any, amb una posada en escena que canvia al compàs de la relació que mostra.
La interpretació de la dupla protagonista, Iria del Río i Francesco Carril, hiperrealista i amb molt de toc d’improvisació, és la clau de volta d’un guió íntim i naturalista que s’endinsa en les emocions i la psicologia com només Sorogoyen n’és capaç.
