Antonio Flores i Jeff Buckley dialoguen a l’In-Edit

De la mateixa manera que a Espanya és difícil no recordar els Flores quan pensem en el folklore del país, als Estats Units és difícil no recordar els Buckley —pare i fill— com a emblema musical del rock alternatiu. 

En els homenatges que han treballat meticulosament Isaki LaCuesta i Elena Molina a Flores para Antonio, i Amy Berg a It’s Never Over, Jeff Buckley –tots dos emesos al festival In-Edit de Barcelona a finals del 2025 i ja disponibles en plataformes–, descobrim un diàleg pràcticament invisible de dos artistes plens de sensibilitat que, salvant les distàncies, compartien una visió de la música, i del món, molt semblant. 
 

Un ‘collage’ de flors per a Antonio

Antonio González Flores va néixer a Madrid un 14 de novembre del 1961, en un bressol d’artistes venerats per tot un país. Fill del guitarrista Antonio González Batista –el Pescaílla– i l’actriu i cantant Lola Flores, va enregistrar el seu primer disc, Antonio, amb només 19 anys. Tot i que va rebre una allau de crítiques per la seva posició privilegiada, va debutar amb la cançó que més s’acabaria versionant de l’artista: No dudaría. 

La carrera musical del mitjà dels Flores, sempre marcada per una forta atracció per l’experimentació –del rock flamenc al blues i la cançó d’autor– va passar més aviat desapercebuda fins que es va publicar De Ley, l’àlbum de debut de la seva germana Rosario, que en gran part havia compost ell. Quan la seva pròpia música va assolir certa fama, amb la publicació del seu últim àlbum, Cosas mías, possiblement el seu treball més introspectiu i personal, l’Antonio ja havia consumat (de nou) una intensa relació amb les drogues.
 

Els últims mesos de la seva vida s’estrenyen en un espai on no hi caben gaires certeses, un forat que ara la seva filla, Alba, ha procurat omplir amb anècdotes i pensaments de les persones que li eren més properes, al documental que es va estrenar a finals de l’any passat. “Estava una mica enfadada amb ell quan es va morir”, explica l’Alba a la seva mare, Ana Villa, mentre descobreixen el material acumulat en unes caixes de records que abans no s’havia atrevit a obrir. 

Més enllà dels testimonis nostàlgics del seu cercle més íntim, marcat per les veus de les seves germanes Lolita i Rosario, que animen l’Alba a preguntar “el que no t’has atrevit mai a preguntar”, és gràcies a la intenció sanadora que envolta tot aquest projecte que s’acaba dibuixant a collages un personatge molt més profund i interessant que el que havia quedat ocult després de la tràgica narració de la seva mort, el 1995.

Jeff Buckley abans de ‘Grace’

Igual que Alba Flores amb la cançó que porta el seu nom a Cosas mías, Jeffrey Scott Buckley (17 de novembre del 1966) també es va haver d’aferrar a la lletra d’una cançó que li va dedicar el seu pare, Tim Buckley, quan tot just era un nen –I Never Asked to Be Your Mountain– per processar el dol de la seva absència i tràgica mort (també per sobredosi) amb només 28 anys. 

Però va ser gràcies a aquesta cançó, el 1991, que va versionar en un concert homenatge a en Tim amb alguns músics de l’escena downtown novaiorquesa, el que li va permetre començar a freqüentar els escenaris del Sin-é Café. Allà també va destacar per les múltiples versions que feia d’Edith Piaf, Nina Simone i Bob Dylan, i la seva admiració especial per Nusrat Fateh Ali Khan i Led Zeppelin, amb les quals va demostrar un immens rang vocal i de gèneres que –a desgrat seu– eren la viva imatge del seu pare. També allà, ensenyaria al món per primera vegada la seva versió d’Hallelujah, de Leonard Cohen, la cançó més escoltada de l’artista i que, el 1994, afegiria al seu primer i únic àlbum, Grace.
 

Des de la mitificació d’aquell debut, que arribaria al Billboard 200 després de la seva mort accidentada, el 1997, i que està considerat un dels millors àlbums de la història, la figura d’en Jeff ha estat digna de menció durant dècades. La seva curta i intensa trajectòria s’ha portat al cinema fins a tres vegades, tot i que no hi ha res que s’assembli a la llarga espera –quinze anys per a la directora, Amy Berg– de reunir les tres dones protagonistes de la seva vida –la seva mare, Mary Guibert, i els seus dos amors, Rebecca Moore i Joan Wasser– perquè narressin elles en Jeff des de la seva perspectiva.

D’aquesta manera, el documental ha sorgit com un homenatge esperat que dona fe de l’interès primerenc de Buckley per la música, que, segons explica la seva mare, es podia remuntar als dies de bressol, en què el sentia intentar harmonitzar amb el que sonava a la ràdio. Tot i que el relat d’aquest artista estigui marcat inevitablement per la tragèdia, el seu documental també aconsegueix que deixem de pensar uns segons el que hauria pogut ser per veure tot el que sí que va ser: un punt de referència moral i artístic, un so orgànic que va musicalitzar la vulnerabilitat davant del grunge que havia sobrecarregat la dècada anterior.