Maruja Mallo: El renaixement pòstum d’una figura clau del surrealisme espanyol
El Museu Reina Sofia recupera una de les autores més transcendentals del segle XX espanyol per saldar així un deute històric.
Maruja Mallo va decidir viure sense demanar permís i va marcar un abans i un després en la pintura espanyola del segle XX. Encara que el seu nom ha quedat injustament relegat a peus de pàgina o apèndixs, la seva importància és equiparable a la de coetànies com Frida Kahlo o Georgia O’Keeffe. Nascuda el 1902 a Viveiro (Galícia) i criada en una família nombrosa que fomentava la igualtat, una rara avis de l’època, des de petita va aprendre que la creativitat podia ser una forma de respirar. D’adolescent es va traslladar a Avilés i ja a la vintena a Madrid, on va descobrir que l’art no era només un refugi, sinó un camí que havia de transitar.
Va ingressar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, on va ser una de les primeres dones a superar els exàmens d’ingrés. Allà es va amarar d’avantguarda i es va envoltar d’un entorn efervescent, i va ser una habitual en tertúlies amb personalitats com Dalí, Lorca o Buñuel. La seva presència en la Generació del 27, a més, no va estar limitada a una comparsa de les seves personalitats masculines. Va treballar com a il·lustradora en publicacions literàries com La Gaceta Literaria, Almanaque Literario o Revista de Occidente i començaria així a guanyar popularitat com a artista.
Al costat d’altres artistes reconegudes com Concha Méndez o Margarita Manso, acabaria fundant el grup conegut com Las Sinsombrero. I davant d’un món que no sempre estava preparat per a una artista com ella, va decidir plantar cara.
De la quotidianitat a la modernitat
En les seves primeres obres, Mallo es va amarar d’elements del carrer i populars, en quadres en què li agradava recrear revetlles i fires, retratant treballadors i gent corrent. Exalça les mans, emblema de la feina, de salutació i de pau. Amb colors vius i figures apinyades, la primera època retrata una marcada consciència social que mai abandonaria.
El 1932, però, va viatjar a París i el surrealisme la va enlluernar. Va conèixer André Breton, Picasso, Miró, i d’aquesta etapa van néixer obres com Espantaocells, on el món oníric i el simbòlic s’uneixen per crear un univers propi. El seu estil va esdevenir més experimental, més profund: geometries, mites, naturaleses reinventades.
L’exili: llum americana i reinvenció
L’amarga i dolorosa ferida de la Guerra Civil la va obligar a sortir d’Espanya i va acabar a Buenos Aires, on va passar més de dues dècades. Si l’exili va ser dolorós, la seva creativitat el va transformar en llavor. El 1939 va acabar la seva obra més cèlebre Cant de les espigues, i va publicar el llibre Lo popular en la plástica española a través de mi obra.
Tot i així, a l’Amèrica Llatina va descobrir nous paisatges, noves cultures i una natura exuberant. Especialment les platges de Xile, on la va embadalir la natura exuberant de les platges de Punta del Este i Punta Ballena. Tot això la va inspirar per crear les seves natures vives: petxines, flors, màscares, formes orgàniques que dialogaven amb allò màgic i allò científic.
Durant aquell temps, Mallo va viatjar i va exposar les seves obres pel Brasil, l’Argentina, Xile i Nova York, on va conèixer i va fer amistat amb Andy Warhol. El 1949 va arribar a exposar a la Carroll Carstairs Gallery, després de guanyar, l’any anterior, el Premi Pictòric de la II Exposició Novaiorquesa amb la seva obra Cap de dona negra.
L’artista completa: avantguarda, mètode i llibertat
Entre l’octubre del 2025 i el març del 2026, el Museu Reina Sofia acull l’exposició Maruja Mallo: Màscara y compàs, la retrospectiva més gran dedicada mai a l’artista. La mostra reuneix al voltant de dues-centes peces (pintures, dibuixos, esbossos, fotografies, documents personals) i proposa un recorregut complet per la seva trajectòria, des de les revetlles madrilenyes fins a les arquitectures surrealistes i la fascinació final pel cosmos.
L’exposició, organitzada en diàleg amb els criteris que la mateixa Mallo va utilitzar per estructurar la seva obra, permet descobrir el seu univers creatiu amb una profunditat inèdita: el mètode geomètric, l’interès per la natura, el pensament filosòfic i la manera visionària d’entendre la modernitat. És, en definitiva, una oportunitat irrepetible per retrobar-se amb una figura imprescindible del nostre art. Una dona que va viure com pintava: amb llibertat, amb precisió i amb una passió indomable pel món que l’envoltava.
