El fenomen rere ‘Sirat’, la pel·lícula preseleccionada per als Oscars

En l’islam, el sirat és el pont que passa per sobre de l’infern i que totes les ànimes han de travessar per intentar arribar al paradís. El quart llargmetratge d’Oliver Laxe, produït per El Deseo, narra el periple particular d’un home interpretat per Sergi López, en companyia del seu fill petit, que arriba a una rave al Marroc per mirar de trobar la seva altra filla. És un trajecte catàrtic, i tan ardu com travessar l’inframon, tant per als personatges com per a l’espectador; una mostra honesta i intensa de film-experiència que no ha deixat ningú indiferent, i que ha situat el director més enllà del circuit d’art i assaig, gràcies a l’empenta que li ha suposat haver obtingut el premi del jurat al Festival de Canes.

El que és vell i el que és nou

Sirat rebenta les costures del gènere narratiu per proposar una immersió sensorial en un imaginari contemporani, el de les raves, i alhora ancestral, com el desert, que aquí serveix de metàfora poderosa d’una immensitat primigènia que ens sobrepassa. En aquest film hi ha ràbia antisistema, una expressió eloqüent d’un món en crisi i també una recerca espiritual que connecta amb les preocupacions d’un director que ha decidit allunyar-se del frenesí urbà per viure a Vilela, un llogaret de Lugo que gairebé no té habitants.

Aquesta opció vital sembla que encaixa a la perfecció amb les obres anteriors de Laxe, relacionades amb el corrent de l’anomenat slow cinema o cinema contemplatiu, nascut per oposar-se al frenesí banal de tantes propostes cinematogràfiques actuals, basades en l’obsessió pel pur entreteniment. Però, en aquesta ocasió, el cineasta dota el seu film d’una fúria inusitada, absent en títols anteriors, com Mimosas (2016) o O que arde(2019).

L’esperit d’observació bressonià dona pas a una cosa molt més orgànica i textural, que aconsegueix que l’espectador senti el dolor i les dificultats de transitar pel desert d’una manera semblant a un clàssic de culte del cinema nord-americà dels anys setanta, Carga maldita (1977), de William Friedkin. Alhora, les ressonàncies al·legòriques evoquen el Pasolini de Teorema (1968) o La pocilga (1969), així com també els viatges iniciàtics del cinema d’Andrei Tarkovski.

De l’underground als Oscars

Laxe és un home de gairebé dos metres, amb un aspecte proper al d’un músic de rock de l’era del grunge o d’un model de passarel·la, que cultiva el gest introspectiu i pausat, i que fa la impressió de meditar llargament el que vol explicar. La seva carrera, fins ara, s’ha desenvolupat als marges fecunds d’un underground que li ha proporcionat més reputació crítica que no pas ingressos de taquilla.

Amb Sirat, de manera inesperada, ha aconseguit conquerir el cel, travessar el pont per arribar a una popularitat que potser el pot incomodar una mica. Ara ens queda el dubte de saber si el projecte següent serà un film que li concedeixi un lloc més o menys estable entre audiències més extenses o bé si preferirà tornar a la puresa del cinema més exigentment autoral. En aquesta decisió potser hi tindrà a veure com ho porta en uns Premis de l’Acadèmia de Hollywood que, a priori, no semblen propicis per a un film inclassificable com aquest.

A les entrevistes, el cineasta no té por de mostrar el costat místic que, segons ell, tenen les persones que opten per una vida nòmada, perseguint el plaer perpetu en festes de música i drogues situades als llimbs terrenals. Els ravers, al seu parer, són víctimes aparents del complex de Peter Pan que, tot i això, es revelen prou madurs per “connectar amb la mancança, amb la fragilitat, amb la ferida”. En un món on tot ens impel·leix a assolir un equilibri mental pràcticament impossible, aquesta pel·lícula gosa mostrar la poètica que hi ha en l’acceptació de l’anomalia, en l’aposta pel que és excèntric i marginal.

Una bonica raresa

Tot i comptar amb el suport de la productora dels germans Almodóvar, no deixa de ser un miracle que Sirat hagi aconseguit commocionar tants espectadors. De manera inevitable, un film tan poc confortable com aquest també ha generat hostilitats i decepcions; cosa que evidencia que no ens trobem davant d’una obra previsible ni fàcil de pair.

El seu esperit no és tan diferent, després de tot, del d’algunes pel·lícules dels cineastes avantguardistes dels anys vint del segle passat, que concebien el cinema, més que com un mitjà de comunicació de masses, com un autèntic mèdium, capaç de capturar amb l’ull de la càmera allò tel·lúric, allò inabastable, allò transcendental, i llançar-ho a la pantalla. Si voleu saber més coses d’aquesta proposta insòlita a les nostres cartelleres, no deixeu que us ho expliquin. Sigui quina sigui l’experiència final, Sirat només es pot sentir en carn pròpia.