Els vinils més cobejats pels col·leccionistes
Darrere de cada disc de segona mà hi ha una història. Però què converteix un simple disc en una peça de museu?
Un objecte sempre és molt més que la seva dimensió material. Un disc de vinil, objecte de col·leccionista cobejat, és molt més que la música que amaga. Les mans per les quals va passar, la història de l’enregistrament, les particularitats d’aquesta edició concreta… La història, en definitiva, que engloba l’objecte i que enllaça qui el subjecta amb tota aquesta tradició.
Si bé a finals del segle xix, amb els cilindres de cera i el gramòfon, trobem l’origen de la música gravada, no va ser fins a la segona meitat del segle xx quan la producció i el consum d’aquests objectes es van democratitzar. El vinil, com a suport, va permetre una producció i distribució mai vistes, esdevenint un objecte present i habitual en la majoria de les cases.
Si bé l’avenç de la tecnologia i la digitalització el van tornar obsolet en la seva funció principal, amb el temps s’ha revalorat. El plaer de treure’l de la funda, col·locar-lo al reproductor i escoltar els segons de soroll blanc que precedeixen una cançó. Coberta també d’un halo d’autenticitat, la música es presenta amb un so que recorda l’eco d’un altre temps. Un temps que es resisteix que se l’oblidi del tot.
Continent i contingut
La revaloració del vinil per als col·leccionistes va més enllà de simple megalomania. De fet, sovint la música és la part menys rellevant. El contingut perd davant del continent. D’aquesta manera, els vinils més cobejats obtenen el valor de l’exclusivitat, les imperfeccions o la seva història.
És el cas, per exemple, de l’exemplar 0000001 del White Album de The Beatles. Si bé el disc en si és una fita indiscutible de la música popular del segle xx, que el 1968 va marcar el pas de la banda cap a una música més experimental, aquest exemplar en concret el 2015 va assolir el preu de 790.000$ perquè havia pertangut al bateria de la banda, Ringo Starr.
Un altre cas particular és el vinil de My Happiness d’Elvis Presley. Gravat el 1953, a Memphis Recording Service, aquest vinil suposa el primer intent del futur rei del rock d’entrar en el món de la música. La seva raresa (n’hi ha molt pocs exemplars), així com el pes indiscutible que té en la història de la música, van fer que el 2015 també se’n vengués un exemplar per 300.000$.
Però més curiós és el cas de l’acetat The Velvet Underground&Nico gravat i utilitzat el 1966 a Scepter Studios. A diferència del vinil com el solem conèixer, l’acetat no estava pensat per a un ús comercial, sinó que solia ser un enregistrament en brut que es feia servir als estudis per a la masterització posterior. Aquest exemplar va ser un enregistrament preliminar de l’àlbum de debut de la banda, la influència del qual en el rock experimental encara és present. El 2002, en una subhasta de garatge, es va trobar aquest exemplar que en el seu dia va costar 75 centaus, i que va aconseguir revendre’s per 25.200$.
El valor dels vinils per als col·leccionistes
Tot i que si hi ha vinils rere els quals solen córrer els col·leccionistes són les edicions que, per un motiu o un altre, van haver de sortir del mercat.
En aquest sentit, trobem exemples com el Black Album de Prince, gravat el 1987 i que, poc abans de sortir a la venda, el mateix cantant va decidir retirar perquè el va considerar “massa fosc”. Les poques còpies que se’n van fer són objectes cobejats pels col·leccionistes, i, el 2018, se’n van arribar a pagar 27.500$.
En la mateixa línia trobem el Diamond Dogs de David Bowie amb la portada original, que mostrava el mateix Bowie com un híbrid entre home i gos, i que es va haver de retirar del mercat. Actualment, un exemplar original pot valer uns 20.000$.
Igualment, la primera edició de The Freewheelin’ de Bob Dylan, enregistrat el 1963 i que contenia quatre cançons que es van eliminar en edicions posteriors, actualment pot arribar a costar 35.000$.
El vinil més car de la història
Amb tot, el vinil més car que s’ha venut mai és Once Upon a Time in Shaolin, dels pares del hip-hop Wu Tang Clan. Aquest disc, del qual únicament hi ha una còpia a tot el món, es va vendre per 2 milions de dòlars el 2015 a l’empresari Martin Shkreli. Poc després de la compra, l’empresari va ser arrestat per frau de valors, manipulació financera i mala gestió de fons. Després que el detinguessin, se li van confiscar els béns i, tres anys més tard, va ser sentenciat a set anys de presó, a tornar 7,36 milions de dòlars en actius i a pagar una multa de 75.000$.
Amb això, el disc es va tornar a subhastar i el va obtenir el col·lectiu d’art digital PleasrDAO, pagant-ne 4 milions de dòlars, així que es va tornar a convertir en el disc més car que s’ha venut mai.
