Més enllà de Lennon: Qui és Yoko Ono?
Repassar la trajectòria de Yoko Ono, deixant de costat els tòpics acumulats, permet descobrir una poderosa artista conceptual que ha sabut jugar a hibridar diversos llenguatges.
Els grans fans dels Beatles van culpar injustament Yoko Ono de tots els mals del grup, especialment de la seva separació. Aquesta reacció reflectia els prejudicis de l’època: la núvia de John Lennon no encaixava en el prototip de noia britànica.
No va ajudar que Paul McCartney digués que la presència de Yoko en les sessions de gravació de Let it Be era “alguna cosa amb què havies de conviure”.
Sigui com sigui, Yoko Ono es va convertir en la dona que molts fans del rock odiaven. Això va generar molts malentesos sobre la seva figura, que encara avui, als 92 anys, continua sent qüestionada pel gran públic. Ono era una artista que pertanyia a un món molt diferent del de la música popular: l’art conceptual.
La vida de Yoko Ono entre Tòquio i Nova York
Yoko Ono va néixer a Tòquio el 1933, en una família amb una llarga dinastia de samurais. El seu pare, un banquer aficionat al piano, li va transmetre l’amor per la música. Als quatre anys, Yoko, que acabaria creixent entre Japó i els Estats Units, va començar les classes de piano i aviat participava en representacions de teatre kabuki.
La Segona Guerra Mundial va canviar dràsticament la situació familiar. La família va haver de demanar menjar pel carrer, i el pare va passar un temps com a presoner de guerra. Aquestes experiències traumàtiques van forjar un caràcter combatiu. Finalitzada la guerra, Yoko va iniciar estudis universitaris al Sarah Lawrence College de Nova York, on va conèixer artistes d’avantguarda com el director britànic Alastair Reid o el compositor John Cage.
La trajectòria de l'artista japonesa
Del Fluxus al rock
1 de 3
Ono es va interessar pel dodecafonisme i es va relacionar amb el grup Fluxus. Aquest moviment buscava dissoldre l’art en la vida quotidiana mitjançant performances, happenings i creacions properes a l’esperit punk del “fes-ho tu mateix”.
Quan va conèixer Lennon, Yoko ja comptava amb una sòlida trajectòria artística, cosa que va facilitar la seva incursió en el rock. Com explica el crític cultural Simon Reynolds, la música d’Ono va ser injustament menysvalorada. Ella va introduir Lennon en “un art conceptual forjat amb sons”, que només es podia considerar rock “en el sentit més difús del terme”, segons Reynolds.
Una carrera musical interessant
2 de 3
En el seu moment, es deia que Yoko només cridava i que havia espatllat algunes peces de Lennon. En realitat, el seu treball vocal va inspirar-lo a crear cançons com Mother, a l’àlbum Plastic Ono Band (1970).
El disc Fly (1971), signat per Yoko en solitari, ofereix un rock experimental i irònic, en línia amb altres artistes de culte com Captain Beefheart. Reynolds afirma que “Ono i el seu soci Lennon van escenificar un retorn autoconscient al primitivisme del rock’n’roll primordial”. Per descobrir aquesta faceta, es recomana escoltar, per exemple, la cançó que obre l’àlbum Fly, Midsummer in New York.
Però l’artista també podia crear música més convencional, com a la balada Growing Pain del seu àlbum Feeling the Space (1973). No sorprèn que Thurston Moore, de Sonic Youth, digués: “Utilitzo sons per cultivar la contemplació. Això ho vaig aprendre de Yoko. Visc sota la seva ombra.”
Instruccions per a la reinvenció existencial
3 de 3
L’interès performatiu de Yoko es va manifestar també en la cèlebre encamada per la pau a l’Hotel Hilton d’Amsterdam, amb Lennon.
La seva visió de l’art conceptual dona més importància al procés que al resultat, com es veu a Grapefruit, el seu famós llibre d’instruccions i il·lustracions. En aquest, convida els lectors a reinventar-se, dibuixant “un mapa per perdre’s” o passant un mes només en una habitació “susurrant fins al final del mes”.
Amb el pas dels anys, Ono ha navegat entre mons molt diferents. Recentment s’ha atrevit amb la música electrònica i també ha impulsat projectes compromesos com Imagine Peace (2022), que va difondre missatges de pau davant de la guerra d’Ucraïna.
Yoko Ono sap que alguns encara la critiquen per la seva suposada interferència en la trajectòria dels Beatles, però la seva resposta no és de ràbia, sinó d’afilada ironia: potser per això un dels seus últims discos es titula Yes, I’m a Witch.
