Sabies que...? L’origami es fa servir actualment en la medicina

L’art japonès de plegar paper s’ha convertit en una inesperada font d’inspiració per dissenyar dispositius mèdics avançats. Tot i que acostumem a associar-lo a figures decoratives, l’origami és, en essència, un sistema geomètric capaç de transformar una làmina plana en estructures tridimensionals complexes mitjançant patrons de plec precisos. Aquesta mateixa lògica —plegar per ocupar poc espai i desplegar després amb exactitud— és la que avui dia impulsa una nova generació de tecnologies biomèdiques.

Els seus orígens es remunten a segles enrere al Japó, on el paper era un material valuós i el seu ús estava inicialment vinculat a cerimònies religioses i a la vida cortesana. Una de les històries més conegudes associades a l’origami és la de la nena de les mil grues, vinculada a la figura de Sadako Sasaki, qui, després d’emmalaltir per la radiació de la bomba d’Hiroshima, va començar a doblar grues amb l’esperança de recuperar-se. Així, en la tradició japonesa, les mil grues es van consolidar com un emblema universal del desig d’un futur millor. I resulta que aquesta història no queda pas tan lluny de la realitat científica.

Un estudi publicat el 2017 va revisar l’estat de l’art dels dispositius mèdics basats en estructures d’origami i va analitzar les seves aplicacions a la darrera dècada. Els investigadors destaquen la seva utilitat en camps tan diversos com la cardiologia intervencionista, els stent grafts vasculars, la microcirurgia gastrointestinal, els dispositius d’encapsulació, els microgrippers quirúrgics, la microfluídica o els sistemes d’alliberament controlat de fàrmacs.

Aquests dispositius es poden introduir en el cos en un format compacte, a través d’un catèter o una petita incisió, i desplegar-se després fins a assolir un major volum o una forma funcional específica. Això redueix la invasivitat, millora l’adaptació anatòmica i minimitza el dany als teixits.  

L’estudi també assenyala que l’avanç no depèn només del disseny geomètric, sinó de materials biocompatibles adequats, tècniques de fabricació precises i models computacionals capaços de predir el comportament del plegament i l’expansió. Encara hi ha reptes —des de la producció a escala fins a la seva implantació clínica—, però la investigació progressa ràpidament.