Màscares de la pandèmia

Si fa uns mesos, un bon dia quan sortim de casa, veiem que tothom va emmascarat, hauríem fet un bot de sorpresa; estupefactes i estranyats davant de tanta irrealitat miraríem de donar-hi sentit: un malson distòpic?, una representació festiva? No, no pot ser; és una imaginació! Estic veient visions!  I, no obstant això, avui contemplem aquest emmascarament obligat i necessari amb tota normalitat i sintonia. Aquest fet ens demostra  la sorprenent capacitat d’adaptació de l’ésser humà davant la realitat que li toca viure. Som animals molt adaptatius i que ens acomodem. Però abans de res som éssers socials, som persones.

I, de sobte, apareix una nova pandèmia (coronavirus), que, com tota gran catàstrofe, fa que sorgeixin pors atàviques, ancestrals i n’apareguin d’altres. Davant el que és desconegut la ment i l’angoixa ens porten a buscar situacions semblants i trobar les solucions ja conegudes. Estem davant d'una paradoxa: l’enemic és indubtablement social i el que provoca és consolidar la cultura de l'interès propi (“fuig ràpidament, torna tard”) i, per tant, l'individualisme. Passem a ser més vulnerables. A la por de la pandèmia s’hi afegeixen les advertències i les pors que ens transfereixen els que estan en condicions de tranquil·litzar-nos i governar-nos amb eficàcia i que estan obstinats a atonyinar-se de valent.

Definitivament, la mascareta s'ha convertit en el símbol indeleble, absolut, de la pandèmia. En una època de por ens hem de posar la mascareta imprescindible, que ens esborra la cara, que ens impedeix reconèixer en la immediatesa l'altre, quan “la cara és el mirall de l'ànima”.

Però no reconèixer l’emmascarat que se’ns acosta ens fa por. Ens falta el gest. El gest, el bon gest, és el primer que confirma si l'altre ve amb bones o males intencions. Només ens queden els seus posats, només ens queden els seus ulls. Però ens mirem sense saber si somriem o posem cara de fàstic o repulsió. Què podem fer? Que ens llegeixin els ulls! És fonamental el llenguatge d’ulls. El llenguatge d’ulls passa a un primer pla. És a dir, mirem i ens miren, probablement amb la mateixa inseguretat i recel.

Però per més que tinguem por i vulguem prescindir-ne, l’ésser humà nomes compta amb l’ésser humà: l’estima i l’avorreix; creu il·lusament en ell i en desconfia; li té por i per ell dona la vida. Som plenament dependents, precaris i fràgils. Necessitem les seves cures i estem fets per cuidar-nos i ignorar-nos. Però en absència de contacte amb els seus homòlegs, perd interès per la vida i molts dels seus desitjos i interessos irreemplaçables desapareixen; l’abandona la raó de viure. Abans de la pandèmia, estàvem vivint l’apogeu imparable de l'anomenada digitalització (internet ...), i que des del començament de la pandèmia ha passat a ser un instrument essencial, icònic, per afrontar totes les dimensions de la catàstrofe. És difícil trobar una àrea, una organització, una institució, en què pugui ser prescindible. “O et digitalitzes o desapareixes.” No podem negar la seva inestimable importància i valor, i en una societat en què la solitud i l’aïllament creixen exponencialment la tecnologia és útil, però com a procediment vicari.

Mascaretes, coronavirus, digitalització. Però això què és? Som adaptables. Però tant?

Tota relació humana és una barreja de moments d’unió i convergència d’estats emocionals i moments de desunió i divergència, i moments en què busquem reparar aquesta diferència o divergència. Al llarg de la vida, aprenem involuntàriament quina és la distància física i psíquica idònies i què podem esperar del nostre entorn emocional i com utilitzar l’altre per regular les nostres emocions. Nova paradoxa: el que ens protegeix ens pot infectar. No et pots fiar del semblant.

Per bé i per mal, el coronavirus ens classifica amb tota la seva cruesa en dues categories: o estem malalts o tenim por d’estar-ho. Davant la ferotge incertesa exigim “veritats” i un ràpid desenllaç d’aquesta calamitat que ens està tocant viure. Busquem i anhelem l’esperança. Revisem dades i estadístiques. Ens apareix una credulitat esbalaïdora. Això ens passa en una època en què, prèviament, vivíem gairebé aliens a la malaltia i la mort. Volíem ser immortals. I, no obstant això, la por també ha esperonat l’individu i la societat a buscar solucions mèdiques, no mèdiques i organitzatives. N’hi ha prou de recordar el descomunal esforç individual de la recerca d'una vacuna i l’enorme capacitat logística per a la seva distribució i que imaginativament, la societat, l’individu, torni a “conjurar el perill”.

No hi ha dubte que va ser la por al contagi, a les epidèmies, el que va fer possible el descobriment de les vacunes i el desenvolupament de la salut pública i la medicina preventiva. La por paralitza, bloqueja, desagrega, confon, però també esmola l’enginy, busca solucions, ens socialitza i ens pot obligar a ser més receptius i humans.