Pérdida de olfato y Covid-19

Perdre l’olfacte: causes i com recuperar-lo

La infecció per Covid-19 ha comportat la pèrdua de l’olfacte en molts pacients. I amb això, les preguntes. Parlem amb el doctor Pablo Marcelo Reyes Burneo, del Servei d’Otorrinolaringologia i Cirurgia de Cap i Coll de l’Hospital Universitari HLA Moncloa, i amb el doctor Rafael Vera Llaó, cap del Servei d’Otorrinolaringologia del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, doctor d’Assistència Sanitària i col·laborador de l’Hospital de Barcelona, per buscar les respostes.

La pèrdua de l’olfacte és considerada com un símptoma clar de la Covid- 19 i, per a molts, avui dia ja és un dels indicadors més primerencs per detectar la infecció. Diferents estudis internacionals, com el presentat a Science Advances per la Facultat de Medicina de Harvard, suggereixen que la seva aparició prediu millor la malaltia que altres símptomes com la tos o la febre. Molts pacients perden l’olfacte i en sofreixen alteracions, però la bona notícia és que la majoria el recuperen passat un temps. Per què succeeix? Hi ha alguna manera de prevenir- ho? Es produeix en diferents graus? Com afecta psicològicament el fet de perdre un sentit tan important? Són efectives les teràpies per recuperar l’olfacte?

Les causes

“Les més habituals, fora d’aquest període de pandèmia en què existeix una relació amb el SARSCoV- 2, solen ser de tipus infl amatori en relació amb la mucosa nasal, com per exemple per rinitis o rinosinusitis agudes o cròniques. Altres causes menys habituals són lesions tumorals, cops o traumatismes que puguin afectar qualsevol punt de les vies olfactòries”, explica el doctor Pablo Marcelo Reyes Burneo.

Relació amb la Covid-19

L’alteració provocada per la infecció és un fet, com ho demostra el percentatge de pacients afectats, però les respostes no són clares. “La patogènesi exacta d’aquesta alteració no està prou defi nida. La hipòtesi és que es deu al mal causat en les vies olfactòries, per la destrucció de l’epiteli olfactori (mal neurosensorial o mal neurodegeneratiu). Es postula una lesió en cèl·lules no neuronals que expressen receptors ACE2, com les cèl·lules de suport epitelial, cèl·lules glandulars de Bowman i cèl·lules basals horitzontals. El coronavirus SARS-CoV-2 pot tenir apetència i facilitat d’unió a aquests receptors ACE2”, apunta en aquest cas el doctor Rafael Vera Llaó. El que sí que queda clar és que, en el cas del SARS-CoV-2, hi coincideix una particularitat: “Les cèl·lules dels nervis olfactoris nasals tenen una gran quantitat de receptors de l’enzim convertidor d’angiotensina 2; i al seu torn el virus penetra més fàcilment en les cèl·lules que tenen aquest receptor, cosa que origina infl amació i lesions en les neurones encarregades de l’olfacte”, apunta Reyes. 

Diferents graus

Però perdre l’olfacte no signifi ca el mateix per a tots els pacients. Alguns no poden sentir cap olor (anòsmia), altres molt poques (hipòsmia), alguns perceben olors que no tenen res a veure amb la realitat (paròsmies), uns altres capten sempre olors desagradables (cacòsmia)… “Les al·lucinacions no poden ser explicades al cent per cent. Una possible causa és que quan un nervi es regenera, per curar-se o madurar, a vegades es formen vies imperfectes que poden donar com a resultat aquestes olors alterades. És comparable a quan una persona, per exemple, sofreix una paràlisi facial idiopàtica (en general causades per altres tipus de virus) i durant la recuperació de la mobilitat moltes vegades tenen tics o petites contraccions involuntàries en relació amb aquest procés de recuperació”, explica Reyes, que durant els últims mesos ha vist tot tipus de casos a l’Hospital Universitario HLA Moncloa.

La recuperació

Algunes de les afeccions poden ser reversibles, completament o parcialment, o permanents. En els casos relacionats amb la Covid-19, la resposta definitiva requereix un temps d’anàlisi més gran, perquè hi ha pacients que el recuperen al cap de setmanes i encara en queden alguns que continuen sense sentir cap olor. El doctor Reyes afegeix que “l’olfacte és un sentit molt complex que té connexions neuronals amb altres àrees del cervell, com el sistema límbic, relacionat amb les emocions, i amb altres zones cerebrals que també tenen relació per exemple amb la memòria”. 

El temps d'espera 

“No existeix un temps determinat exacte. En el cas de no haver-hi cap causa inflamatòria per a la simptomatologia (rinitis, rinosinusitis), sinó més aviat causes idiopàtiques o virals, es considera un període de dotze mesos un temps suficient per recuperar l’olfacte, almenys parcialment”, explica Reyes. “Un pacient que no tingui olfacte al cap d’un any tindrà molt complicada la seva recuperació”, afegeix el doctor Vera. 

L'impacte psicològic 

Deixar de sentir olors de sobte i fins i tot acceptar-ne una pèrdua parcial comporta al mateix temps un gran impacte emocional que s’explica per diversos factors. “L’olfacte està íntimament lligat al sistema límbic, a la memòria i a les emocions. Una olor pot evocar un record o ens pot portar igualment a diferents punts del nostre estat d’ànim”, recorda el doctor Reyes. 

Així funciona

 

 

 

L'olfacte funciona a través d’un grup de nervis que travessen una zona anterior de la base del crani anomenada làmina cribosa, que és bàsicament una làmina molt prima amb uns forats molt petits perquè hi passin els nervis des de la regió cerebral cap al nas, on fi nalment –a través d’unes fi bres molt llargues conegudes com a pèls olfactoris– es capten les olors. Aquestes fi bres no es troben soltes dins del nas, sinó que estan adherides a la mucosa nasal. Així que qualsevol infl amació que afecti la mucosa nasal, excés de moc, fa que aquestes fi bres estiguin menys exposades a les olors i per tant s’altera l’olfacte”, explica de manera senzilla el doctor Reyes.

Olfacte o gust…?

Hem de distingir entre gust i olfacte i saber que, a vegades, percebem elements que atribuïm al gust però que en realitat pertanyen a l’olfacte. “El gust és un sentit més primari que ens ajuda a distingir entre els cinc sabors bàsics: agre, dolç, salat, amarg i umami. En canvi, és l’olfacte a través del retrogust el que ens permet diferenciar tots els matisos: dolç-xocolata, dolç-taronja, salat-galeta, entre altres. Les persones que es dediquen, per exemple, a tastar vins, cafè o te, més que un supergust, tenen un superolfacte”, aclareix el metge de l’Hospital Universitari HLA Moncloa. 

Entrenament de l’olfacte

 
Exercicis per a intentar recuperar la percepció d'olors

 

Hi ha un mètode per entrenar i recuperar l’olfacte. “Encara que no està demostrat que tingui una efectivitat alta. Quan un pacient perd totalment o parcialment l’olfacte, l’ús d’aquesta teràpia pot estar recomanat. Es tracta d’evocar reminiscències olfactòries presents prèviament en el pacient. Són exercicis que tenen com a objectiu recuperar la percepció d’olors i consisteixen a inhalar olors concentrant la ment, almenys dues vegades al dia. Són inhalacions breus d’aproximadament 30 segons i s’hi usen quatre flascons amb olors bàsiques, concretes i diferents, com poden ser xocolata, rosa, llimona, cafè, clau, eucaliptus…, assenyala el doctor Rafael Vera.

Aquest tipus de teràpia, com explica el doctor Pablo Marcelo Reyes, “es basa justament a intentar usar les connexions de l’olfacte amb zones de la memòria, i intentar, a través de l’activació del record, que l’olfacte es reactivi i reconegui aquesta olor. Una vegada que s’aconsegueixi identificar olors bàsiques, es passa a quatre de diferents. És una teràpia que requereix paciència, temps i constància. I necessita, en la majoria de casos, almenys tres mesos amb les quatre primeres olors. Una vegada aconseguides aquestes, les altres solen anar més de pressa”.

Els resultats són variats i la seva eficàcia no està demostrada, però sí que es recomanen. “Requereixen molta constància i molta paciència. Són mètodes que han demostrat eficàcia en determinats pacients i tenen avantatges: no són nocius, perjudicials ni cars, i els seus resultats es poden mesurar”, conclou el doctor Reyes. 

Consulta tots els números de la revista

La era de la inteligencia artificial