“Surto de casa a les 6.15 i després de creuar la frontera començo a treballar a les 6.00”
A Europa, gairebé dos milions de persones han de travessar cada dia una frontera per anar a treballar. De vegades, com la línia imaginària entre Espanya i Portugal, a més, han d’afrontar un canvi horari.
Un 40% del territori de la Unió Europea està format per regions frontereres. Hi viuen gairebé dos milions del que es coneixen com a treballadors transfronterers. La Cristina n’és una i es coneix molt bé la frontera més antiga d’Europa, aquesta línia imaginària que separa Espanya de Portugal, que és testimoni de desenes d’anècdotes diàries. Coneguda com La Ratlla, aquesta frontera té dos fusos horaris diferents, cosa que la fa única a Europa. Centenars de persones traspassen aquesta línia diàriament per anar a la feina o per anar a estudiar. Dos països i una hora de diferència que, de vegades, causa cert caos amb el rellotge biològic.
És el cas de la Cristina, una gallega treballadora transfronterera de 48 anys, que cada dia es desperta a Espanya i treballa a Portugal. Viu a Gondomar, a la província de Pontevedra, però treballa en territori lusità des de fa dos anys. Casada i amb dos nens petits, va viure un ERO en el sector de l’automoció. Estava travessant una crisi a Espanya, “així que quan un dia em va trucar un número portuguès en resposta a una oferta d’un portal d’ocupació en línia, no ho vaig dubtar”, recorda. Estava sense feina, i, encara que “al principi em tirava una mica enrere el tema del canvi d’horari”, s’hi va arriscar. L’entrevista va anar genial i va aconseguir la feina en aquell mateix moment. “Vaig començar a treballar en una empresa d’automoció especialitzada en cables a Valença, a poc més de 21 quilòmetres de casa meva. Això sí, en un altre país”, explica.
La Ratlla és una frontera invisible que separa Espanya de Portugal i té dos fusos horaris diferents, cosa que la fa única a Europa
Els seus horaris varien, però el més habitual és que treballi –en horari portuguès– de sis de la matinada a dues de la tarda. Això implica dos rellotges per controlar. El primer fa que salti l’alarma del despertador a les cinc de la matinada a Espanya. Allà prepara les coses de l’escola dels fills, esmorza i es disposa, una hora més tard, per agafar el cotxe. Són poc més de les sis de la matinada a Gondomar. “M’agrada sortir amb temps per anar més tranquil·la. A més, la carretera per on circulo és complicada perquè creuen molts animals”. Trenta minuts més tard arriba a la feina. Comença a treballar a les sis de la matinada, també, però a Portugal. O el que és el mateix, a casa seva a Galícia ja són les set del matí. Ja està a punt per estar pendent de dues hores diferents.
Aquesta situació també es viu en altres comunitats frontereres amb Portugal, com Extremadura. Des del Servei Públic d’Ocupació Extremeny (SEXPE) han desenvolupat un projecte transfronterer Extremadura-Alentejo. Segons Nacho Sánchez, conseller EURES del SEXPE, cal tenir en compte que la frontera és “molt més permeable” i que entitats públiques com la que representa fan de mitjanceres “en una part de les contractacions transfrontereres que hi ha”. De fet, aquest projecte de cooperació transfronterera entre Extremadura i Alentejo (regió del centre-sud de Portugal) va aconseguir l’any passat 81 col·locacions en sectors com “la construcció i l’agricultura bàsicament, seguits de l’hostaleria, la sanitat o l’atenció telefònica”. Sánchez creu que la dificultat de les feines transfrontereres és, principalment, la poca visibilitat que tenen i no tant que els espanyols no els acceptin. De fet, explica que “a una persona de Badajoz li costa menys desplaçar-se a Campomaior o Elvas (Portugal) que a Mèrida”.
Por a adormir-se
La Cristina està satisfeta amb la seva nova feina. “Em trobo molt bé, però reconec que mentre no t’adaptes a l’horari, la vida es torna una mica caos”, afirma. Ella porta el telèfon amb l’horari espanyol –que en creuar la frontera es canvia automàticament– i un rellotge manual amb l’hora portuguesa. I és que, al final, s’ha de guiar per l’horari lusità durant la major part de la jornada. “Al principi costa. Cal pensar molt bé quina hora és a cada lloc i, quan vaig començar, em feia molta por d’adormir-me o equivocar-me. Per això dormia malament i és una cosa generalitzada”. Quan li toca el torn de matí, només mira el telèfon durant el descans i és l’únic moment per revisar les trucades, el correu de l’escola dels seus fills o fer gestions personals. “He de pensar quina hora és en realitat a casa per saber si puc trucar o no en aquell moment”, diu com a exemple.
Em trobo molt bé a la meva empresa portuguesa, però reconec que mentre no t’adaptes al canvi d’horari constant, la vida es torna una mica caòtica
Aquesta necessitat de corroborar constantment l’hora també forma part del dia a dia del Servei Extremeny d’Ocupació Pública. “Tot i que empreses i administracions som conscients del canvi d’hora, sempre necessitem recalcar si una reunió és a l’hora espanyola o portuguesa i costa mantenir-ho al cap”, explica Nacho Sánchez. Per la seva banda, la Cristina recorda que, fa uns mesos, tocava dia de formació a la seva empresa i necessitava arribar una mica més d’hora a Portugal. “Amb les presses de la casa, de preparar les coses dels meus fills i amb l’embolic de les diferents hores, em vaig estressar. Penses que és tardíssim i surts corrent”, diu rient. En arribar, es va adonar que anava amb l’hora espanyola i que encara li quedava una hora de marge. “Em va alleujar molt i vaig gaudir d’aquella hora de més només per a mi”, afegeix. En realitat, aquests ensurts i nervis de creure que s’arriba tard és molt habitual entre els treballadors transfronterers de La Ratlla. La conclusió és clara: “Per estar tan a prop com estem, tant de bo tinguéssim el mateix horari perquè seria més fàcil per a tots”.
