Les noves regles dels escacs

Quan, el 1995, la supercomputadora Deep Blue va guanyar la primera partida contra un humà –ni més ni menys que l’excampió del món Garry Kasparov–, poc podíem imaginar que allò estava vaticinant una de les polèmiques més intenses dels escacs professionals de l’actualitat. 

És clar que, aquesta vegada, Deep Blue l’encarnaria un adolescent americà que havia guanyat fama fent streamings fins a trobar-se cara a cara amb el millor jugador d’aquest segle, Magnus Carlsen, que l’acusaria d’haver fet servir un dispositiu d’ajuda per guanyar les partides.

Els escacs han estat en boca de molta gent des de la pandèmia del 2019, quan es va traslladar massivament a internet com una alternativa de lleure que facilitava partides en temps real arreu del món. Per descomptat, la indústria cultural va saber posar-hi el seu granet de sorra: l’estrena de la popular sèrie Gambito de dama (2020), basada en el llibre homònim, escrit per Walter Tevis, i inspirada en la vida del gran mestre Bobby Fischer, va suscitar la curiositat de molts –i especialment moltes– joves.

Les plataformes especialitzades del moment, com ara Chess.com i Lichess, van registrar un creixement sense precedents i van assolir un nombre d’usuaris històric. Milers de persones van aprendre a jugar o van perfeccionar els seus coneixements, donant pas a una nova onada d’escaquistes que han modernitzat el joc més antic del món. Actualment, Chess.com té més de 250 milions d’usuaris registrats i acull prop de 30 milions de partides diàries.

El naixement de l’imperi digital

L’èxit dels escacs online també va obrir la possibilitat que jugadors clàssics despleguessin les seves habilitats –tant d’ensenyament com d’entreteniment– a través de les xarxes socials: l’exemple més evident va ser el de Hikaru Nakamura, etern competidor de Magnus Carlsen i número dos del rànquing mundial. 

El canal de YouTube de Nakamura acumula més de tres milions d’usuaris, amb vídeos que van des de partides contra bots o amb regles especials fins a reviews de partides professionals i contingut educatiu per iniciar-se en el joc. El segueixen de prop altres personalitats dels escacs online, com Levy Rozman, les germanes Botez, Dina Belenkaya, Nemo Zhou o Judit Polgar, una de les poques referents femenines dels escacs competitius (i la primera que va derrotar Kaspàrov, el 2002). Fins i tot el mateix Carlsen, a qui es pot veure competint habitualment pel Titled Tuesday, s’ha unit a la voràgine de les retransmissions. 

La comunitat d’influencers i streamers escaquistes també és present a Espanya, amb personalitats com Anna Cramling –filla dels grans mestres Pia Cramling i Juan Manuel Bellón López – i el Rei Enigma, un personatge disfressat de tauler que afirma que és jugador professional en actiu. Per si a algú li quedava algun dubte de si els escacs es podien monetitzar: la resposta és rotundament afirmativa.

I on queden els escacs de competició?

Tal com afirmava Hikaru Nakamura al documental Untold: Chess Mates, “per als millors jugadors, la classificació sobre el tauler és el barem de referència”. Aquest és el motiu principal que va fer traspassar la pantalla a la polèmica figura de Hans Nieman i posar-se a recórrer el món buscant convocatòries de tornejos. Mesos més tard, es convertiria en gran mestre i es podria enfrontar en les grans competicions amb algunes de les cares de l’elit dels escacs –que no són necessàriament actives a la xarxa–, com ara Ian Nepomniachtchi (#6), Fabiano Caruana (#3) i Alireza Firouzja (#5).

Però una cosa és clara: internet és qui ha democratitzat l’accés a l’aprenentatge dels escacs, ampliant el planter de jugadors capaços d’arribar a les competicions. Per exemple, l’Índia no havia tingut cap jugador destacat fins que va aparèixer Vishwanathan Anand, als anys vuitanta. Des de llavors, i de manera progressiva, aquest país ha passat a ser la potència escaquista principal a escala mundial, amb noms com R. Praggnanandhaa, Arjun Erigaisi i Gukesh Dommaraju, l’actual campió del món. 

Aquesta tendència també conviu amb el descens en la mitjana d’edat dels jugadors d’alt nivell. El títol del gran mestre més jove el té Abhimanyu Mishra, que va aconseguir ara fa cinc anys, quan en tenia 12, un èxit que aquest any ha igualat un altre prodigi dels escacs, l’argentí Faustino Oro. Gukesh també es va convertir, el 2024, amb només 18 anys, en el campió del món d’escacs més jove de la història. I aquest any, l’enfrontament pel títol de campió del món, que se celebrarà del 24 de novembre al 12 de desembre a Ginebra, enfrontarà Gukesh amb un altre jove de només vint anys, Javokhir Sindarov (#4).

Si Bobby Fischer, que va ser campió mundial amb 29 anys, aixequés el cap, reconeixeria poca cosa dels escacs actuals, tot i que potser –i només potser– s’alegraria de conèixer la magnitud del seu abast. 

Un cara a cara patrocinat per Netflix

El setembre del 2022, el nord-americà Hans Niemann (23 anys) va derrotar Magnus Carlsen a la Sinquefield Cup de San Luis (la competició més vista en el món dels escacs), quan sostenia el títol del número u del món. Era la segona derrota contra Nieman en una competició. 

Després de la partida, el noruec va abandonar el torneig i va acusar Niemann públicament d’haver fet trampes, tot i que no va presentar proves. Niemann va reconèixer que quan era adolescent havia fet trampes en partides online, però va negar que ho hagués fet en partides presencials. El cas va adquirir una repercussió enorme i va alimentar tota mena d’especulacions, incloent-hi la teoria surrealista –que Elon Musk va amplificar a X– que podia haver fet servir un dispositiu ocult que li transmetés les jugades per mitjà de vibracions anals.

L’escàndol va fer un gir quan Chess.com va analitzar la partida de Saint Louis amb altres partides presencials de Niemann i no va trobar proves concloents que hagués fet trampes. Llavors Niemann va demandar Carlsen, Chess.com i altres implicats per centenars de milions de dòlars; finalment, el conflicte va acabar en un acord extrajudicial. 

Untold: Chess Mates reconstrueix tot el cas amb la participació de Carlsen mateix, tot i que el noruec no arriba a disculpar-se per les acusacions que van posar en dubte públicament la reputació del seu rival.