“El meu pare era molt bromista i ara sempre està absent”
El familiar d’un pacient de 82 anys amb demència mixta que va tenir un ictus explica per a ‘Compartir’ com l’entorn més proper es va adonar de la malaltia i com l’estan combatent entre tots.
“El meu pare tenia 82 anys i crèiem que tot era a causa de l’edat”. Fa un any i mig a A.G. li va cridar molt l’atenció, igual que a tot l’entorn familiar, que el pare es perdia. Després de més de 40 anys vivint a Alacant, els pares es van traslladar a viure a la muntanya i “de cop, en tornar a la ciutat, el meu pare no sabia arribar als llocs de sempre”. D’altra banda, recorda que aleshores ja preguntava el mateix de manera constant. Tots aquests problemes es van anar fent més recurrents i, malgrat que es van atribuir a la vellesa, la mare d’A.G. va començar a sospitar que passava alguna cosa més. “Ella ens explicava als tres fills que el pare no recordava com es feien coses molt bàsiques com, per exemple, lligar-se una sabata”, recorda.
Va ser aleshores quan va patir un ictus. “Com que ho van detectar a temps, la recuperació va ser ràpida i va tornar a caminar i parlar de seguida, encara que li van quedar moltes més llacunes que abans”, explica. Era principis de l’estiu del 2021 i, després de moltes proves mèdiques, van visitar la doctora Elena Elvira, neuròloga de HLA Vistahermosa a Alacant. Sí, hi havia seqüeles clares de l’ictus, però també una demència. La doctora Elvira assegura que cal un temps mínim necessari per individualitzar la malaltia del pacient. “Cal fer un diagnòstic correcte i dur a terme un pla terapèutic i de seguiment de la malaltia, que tingui en compte alhora les necessitats particulars del pacient i dels seus familiars, per adaptar-nos-hi.” Va ser el moment del diagnòstic: una demència mixta (vascular i degenerativa). Era l’octubre d’aquell mateix any. Li van fer moltes proves (com un TAC cranial o ecografies) i, sobretot, recorda A.G. uns testos que s’utilitzen per al diagnòstic de malalties mentals i demències que “van ser un desastre”. En una consulta de neurologia general, explica l’Elvira, és possible fer el diagnòstic d’una demència vascular “amb les dades que ens aporti el pacient i els seus familiars, l’exploració física, els tests cognitius i les proves de neuroimatge”. En aquell moment, la família es va adonar que, abans de l’ictus, és probable que el pare ja estigués malalt.
Li costen més les paraules fàcils que les difícils
Actualment, el pare d’A.G. no té memòria a curt termini, pregunta el mateix cada cinc minuts i sempre està molt callat. “El meu pare era molt bromista, i ara està absent la major part del temps”, diu. Això sí, sempre ha estat un apassionat de la lectura i l’escriptura, i ho continua sent. “Llegeix cada dia, i està escrivint les memòries… i no hi ha millor exercici que aquest”, afegeix la filla. Tot i això, la seva ment ha anat eliminant records, fins i tot ha oblidat que tenia un germà ja mort. “És dur i, sobretot, molt trist”, afirma, encara que a casa tenim una filosofia de vida molt clara: “Només hi ha una manera de suportar les etapes difícils, amb humor i rient-nos tots de tot”. El pare s’enfada molt perquè, de vegades, li costa expressar el que vol dir. I és curiós, “li costen més les paraules fàcils que les difícils”. Tot i que és conscient de la seva situació i, de vegades, la filla veu com ell mateix es resigna a aquesta nova situació. “Sempre ha estat molt presumit. Fa poc, li vaig regalar un bastó i vaig pensar que me’l llançaria pel cap. La realitat és que ara no surt al carrer sense. És la seva assegurança”, afirma.
Un cop es produeix la malaltia, és imprescindible controlar els factors de risc per evitar, en la mesura del possible, la seva progressió
Per fortuna, ell té la sort de viure amb la seva dona, que el cuida i es fa càrrec del seu estat. És una dona pràctica, la defineix la filla. De fet, l’anomenen “la tinent de ferro” i, encara que la situació és complexa, sempre va tenir clar que necessitaven detectar què passava per posar-hi solució, “i si no n’hi havia, fer que fos el més suportable possible”. I és que, actualment, no hi ha una cura definitiva per a la demència. Ell pren diversos medicaments al dia perquè té hipertensió i colesterol, que són dos dels factors de risc més importants a l’hora de patir un accident cardiovascular com l’ictus. Per això és vital controlar-los. “Un cop es produeix la malaltia, és imprescindible el control estricte d’aquests factors de risc per evitar en la mesura del possible la seva progressió”, assegura la neuròloga que el tracta.
D’altra banda, “a casa fem estimulació primerenca, el forcem a activar la ment amb exercicis, que llegeixi o practiqui el llenguatge”, explica. Moltes de les patologies que tracten a la Unitat de Neurologia a què pertany la doctora Elvira es beneficien de “practicar exercici físic diari, rehabilitació o simplement realitzar activitats lúdiques”. En el cas del pare d’A.G., la demència mixta no està en una etapa molt greu i continua sent autònom a la llar, encara que “quan li vam prohibir conduir va ser com robar-li la llibertat”. A.G. ha après una lliçó amb totes aquestes vivències: que fer-se gran és molt dur, “i més si no tens un suport familiar potent que et guiï”. Creu que, encara que els familiars no siguin metges, “el nostre acompanyament els tranquil·litza molt”.
