L’ecosistema de la desinformació
La tecnologia digital ha posat a l’abast de la mà una quantitat ingent de coneixement i d’informació. Alhora, els mitjans de comunicació de masses associats a Internet s’han convertit en el brou de cultiu idoni per a la proliferació de veritats a mitges, falsedats, errors i tota mena de rumors sovint interessats.
Des dels temps en què van aparèixer registrades les primeres publicacions, els ciutadans han hagut d’enfrontar-se a dos grans obstacles a l’hora d’accedir al coneixement. El primer és la sobrecàrrega d’informació, que sovint acaba provocant un escenari de confusió i d’ansietat que alguns han qualificat amb termes tan eloqüents com “infoxicació” o “infobesitat”. No és res precisament nou: sabem que, ja en els segles XVI i XVII, després de la invenció de la impremta, moltes persones es van queixar de l’excessiva abundància de llibres.
El segon repte és la dificultat de saber si la informació de què disposem és realment fiable. Com explica l’investigador Jonathan Hernández Pérez, de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, en el seu interessant assaig L’ecosistema de la desinformació: excessos i falsedats, les notícies falses “ens han acompanyat durant segles, com els intents per perseguir-les, difondre-les, evitar-les i controlar-les”.
Una aliada del coneixement i també de les ‘fake news’
Les noves eines tecnològiques han multiplicat de manera incalculable aquestes tendències que acabem de descriure. Per posar un exemple rellevant, avui sabem que la propaganda política del segle XXI, a través de les xarxes socials, pot influir de manera decisiva en els processos polítics i electorals, i arribar a posar en risc la qualitat de les nostres democràcies.
La “infodiversitat” característica de l’era d’Internet facilita la difusió i l’expansió de qualsevol missatge, cosa que sovint redunda en més transparència social, però també propicia la creació d’ecosistemes que busquen generar inestabilitat o confusió, provocar estats d’opinió o marcar tendències d’acord amb els interessos dels seus creadors. A aquest complex escenari, s’afegeix ara la generalització de la intel·ligència artificial (IA), que atorga respostes rapidíssimes als nostres dubtes, sense especificar, en molts casos, les fonts o informar-nos del biaix dels seus programadors.
La resposta a aquests dilemes
Tal com assenyala Luis M. Romero-Rodríguez, professor i investigador en la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid, en una entrevista publicada al Gabinet de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, “les fake news van més enllà dels missatges falsos que es llancen per les xarxes socials o per certs líders d’opinió i que es viralitzen”. Són més aviat informacions pròpies d’“una maquinària propagandística o de laboratoris”, que repliquen “els mitjans amistosos sense verificar-ne gens ni mica la veracitat. De fet, en aquest sistema de postveritat, la realitat és el que menys importa”. L’essencial és “que el missatge arribi, sigui una bomba i generi molt trànsit”.
En vista d’això, no hem de caure en l’alarmisme. Més que mai, és imprescindible que desenvolupem el pensament crític per poder calibrar la fiabilitat de la informació que consumim. Internet és només un mitjà; nosaltres decidim si ha de servir per augmentar el nostre coneixement o per contribuir a reafirmar-nos en una subjectivitat infundada.
