‘De Puerto Rico pa’l mundo’: entenent la dominació global del Reggaetón
El triomf històric de Bad Bunny en els últims premis Grammy i la seva actuació al Halftime Show de la Super Bowl són dues fites culturals que no només són rellevants per si mateixes, sinó que cristal·litzen l’ascens del reggaetón com el gran gènere musical del nostre ‘zeitgeist’.
Diu Benito Antonio Martínez Ocasio que l’exportació del reggaetón més enllà de les fronteres dels territoris hispanoparlants ha convertit la cultura llatina (i, en concret, la de Puerto Rico), amb el seu imaginari i els seus codis específics, en cultura universal. Bé, de fet el que diu és que “Jo no canto reggae, però sóc cultura / De Borinquen, PR, arxipèlag perfecte / En el món sencer ja coneixen el meu dialecte”, i ho diu sota el nom artístic de Bad Bunny, el màxim exponent d’aquesta nova generació d’artistes llatins que està revolucionant els límits del pop. Però és més o menys el mateix.
Tot i que porta una dècada recollint èxits, l’últim any ha estat particularment fructuós per al cantant boriqua: va publicar el seu sisè àlbum d’estudi, DeBÍ TiRAR MáS FOToS, que va rebre crítiques excel·lents i va assolir el número 1 a les llistes de vendes dels Estats Units, Espanya, Holanda, Suïssa o França, entre altres països.
Aquest mateix disc va impulsar la gira internacional d’estadis en la qual es troba embarcat actualment (12 dates només al nostre país, i en totes ha penjat el cartell de sold out), va guanyar Àlbum de l’Any a l’entrega dels 26 Grammy Llatins i es va emportar el mateix premi en la 68a edició dels Grammy, convertint-se en el primer projecte en espanyol a ser reconegut amb aquest guardó.
A més, va protagonitzar el Halftime Show de l’última Super Bowl (el quart més vist de la història): quinze minuts que li van servir per repassar els seus grans hits (que no són pocs), llançar pulles a la política migratòria de Donald Trump i confirmar-lo, per si a algú encara li quedava algun dubte, com una de les grans estrelles dels nostres temps.
No es tracta de treure-li mèrit a Bad Bunny, per suposat, però la cosa és que aquesta volta d’honor no només li pertany a ell. El “conill dolent” tenia les qualitats per convertir-se en el seu principal representant —ampli coneixement de la tradició del gènere, un carisma desbordant, frescura innata i una garra especial en la seva proposta—, però el fenomen del reggaetón ja havia agafat molt impuls. Per entendre cap a on es dirigeix, però, el millor és saber d’on ve.
Generació mestissa
Com passa sovint amb les expressions artístiques que neixen als carrers, costa traçar una línia pulcra que marqui el naixement del reggaetón, però els seus orígens poden ubicar-se, amb ampli consens, al Carib durant els anys 90. Allà va sorgir un so híbrid que combinava el dancehall jamaicà (en concret, el revolucionari ritme dembow), el reggae en espanyol que es feia a Panamà i l’escena de rap de Puerto Rico (que al seu torn bevia directament del hip-hop estatunidenc, en especial del moviment de Nova York).
Van ser les diferents migracions entre territoris i els intercanvis culturals els que van propiciar el desenvolupament d’aquest gènere, tot i que va acabar de quallar a l’illa Borinquen. Sobretot, a causa de la falta de recursos i d’una indústria musical professionalitzada, a través de cintes casolanes i clandestines (els cèlebres playeros) que recopilaven temes de diversos artistes, seleccionats per figures clau com DJ Bass, DJ Nelson o el mític productor Playero. En aquesta època el reggaetón es coneixia com a melaza o underground, ja que, des de la seva concepció, va ser un gènere de barreja i dels marges.
En el següent lustre es publicarien clàssics com Mundo Frío (Lito i Polaco, 2002), El Abayarde (Tego Calderón, 2002) o The Last Don (Don Omar, 2003), però tots es van quedar petits al costat de Barrio Fino de Daddy Yankee, amb el superèxit Gasolina, que va resultar ser el catalitzador de l’explosió internacional del reggaetón el 2004.
Una de freda i una de calenta
Cap a finals de la dècada, el reggaetón primigeni va començar a perdre popularitat davant fórmules com l’electrolatino, mentre que, a principis dels 2010, va aparèixer a Colòmbia una nova escola més melòdica que s’acostava a les sensibilitats del pop, amb artistes com Kevin Roldán, J Balvin, Maluma o Karol G al capdavant. Va ser aquest pop urbà, més fàcil de digerir per a les audiències de tot el món, el que va resultar particularment contagiós i va començar a teñir les discografies d’artistes llatins que fins aleshores poc havien tingut a veure amb el reggaetón, com Shakira o Luis Fonsi.
Paral·lelament, l’auge del trap, que no deixava de créixer als Estats Units, va acabar arribant també al sector llatí. Aquí s’hi van sumar noms ja coneguts com Jowell & Randy, Arcàngel o Ñengo Flow, i després en van destacar d’altres com Duki, Anuel AA i, per suposat, Bad Bunny.
Benito va començar la seva carrera amb temes lànguids i foscos, rapejant sense pietat, però, a mida que va acumular fans i va arribar el moment de publicar el seu primer àlbum, semblava interessat a provar coses diferents, a explorar, a transformar-se. Després va desplegar la seva “nova religió”: un reggaetón que reconnectava amb les seves mateixes arrels de fusió, de mestissatge, i es movia, impredictible i magnètic, per tota mena de paletes sonores, sense perdre mai la seva essència. I la resta, com sol dir-se, és història.
Reggaetón feminista i experimental
Els detractors del reggaetón sempre han justificat el seu odi amb dos arguments: que és una música simple, i que les seves lletres són masclistes, però avui dia no és tan fàcil defensar aquesta posició. En els últims anys, el reggaetón en femení ha viscut una autèntica revolució amb figures com Emilia, Natti Natasha, María Becerra o Young Miko, i no té por de predicar independència i empoderament.
Per la seva banda, altres dones com AKRIILA, Ms Nina, La Goony Chonga o Arca estiren, deformen, desdibuixen i reescriuen el reggaetón tant com volen, experimentant amb el gènere com mai abans, i fent-ne un joc addictiu.
