Txernòbil: 40 anys de relats

L’explosió del reactor 4 de la central nuclear Vladimir Ilich Lenin, el 26 d’abril de 1986, a divuit quilòmetres de la ciutat de Txernòbil, Bielorússia, va suposar un punt d’inflexió en la història global, marcant el declivi d’un model polític que no va saber gestionar i comunicar una catàstrofe d’ aquesta magnitud. Alhora, va obligar la humanitat sencera a replantejar-se com es gestionava el progrés científic, quins eren els seus costos i quins perills aguaitaven.

Allò que mai va haver de succeir, però, va passar. I va ser llavors quan va brollar la necessitat de trobar paraules i imatges que poguessin explicar no només la dimensió política i científica del succés, sinó també el seu cost en l’imaginari comú, les emocions i, en definitiva, la dimensió més humana.

Història íntima per entendre la tragèdia

A cavall entre l’assaig, el relat periodístic, la historiografia i la narrativa, Veus de Txernòbil, de Svetlana Alexievich, continua sent, avui dia, el millor i més complet (i complex) dels textos que intenten acostar-se a la tragèdia.
 

Guardonada amb el Premi Nobel l’any 2015, Alexievich ha basat la seva producció literària en la idea de la polifonia, que podem veure a Veus de Txernòbil. De formació i inicis periodístics, les seves obres fan servir el collage de testimonis per arribar a llocs més íntims de l’experiència humana dels quals s’arribaria amb una exposició de dades i fets.
 

Així es pot observar en els seus altres treballs cèlebres, com ho són La guerra no té rostre de dona, de 1985, en la qual persegueix testimonis sobre la participació de les dones russes en la II Guerra Mundial (o Gran Guerra Pàtria, en terminologia russo-soviètica); Els fills del Zinc, de 1990, on exposa els testimonis de mares de soldats de la guerra d’Afganistan; o les seves cròniques sobre la caiguda de la Unió Soviètica, Captius de la mort, de 1993, o Època del desencant. La fi de l’Homo Soviéticus, la seva última obra, publicada el 2013.

Retrat fidel o llenya de l’arbre caigut?

El 2019, trenta-tres anys després del conflicte, i vint després de la publicació d’Alexievich, aquest va revifar la seva popularitat gràcies a la minisèrie d’HBO Chernobyl, creada i escrita per Craig Mazin i dirigida per Johan Renck. Tot i que ja s’havien produït nombrosos documentals que van explicar la dimensió de la tragèdia, la sèrie va ajudar a transmetre-la des de la ficció narrativa i fer-la arribar al gran públic al voltant de tot el món.

Celebrada per la recreació i aparent fidelitat històrica, l’obra de Svetlana Alexievich destaca com una de les seves principals fonts documentals. Tot i així, la principal diferència entre tots dos resideix en el punt de vista narratiu. La sèrie posa l’accent en la cadena d’errors tècnics i polítics que van provocar l’explosió, així com el sacrifici dels milers de treballadors que van provar de contenir la catàstrofe, així com, i més important, la cultura del secretisme de l’Estat soviètic. D’aquesta manera, la sèrie transforma el desastre en una història comprensible, amb responsables, decisions i conseqüències.

A través de petites llicències històriques, així com elements tècnics per generar una atmosfera opressiva i el retrat tant dels directius de la central com de representants estatals, la sèrie va centrar els seus principals esforços a recrear la dimensió política del conflicte, dibuixant una Unió Soviètica a l’estil de Hollywood, la finalitat de la qual continua sent, com durant la Guerra Freda,  el descrèdit a l’alternativa capitalista. Una auto confirmació de La fi de la història i l’últim home de Fukuyama que, el 2026, flaqueja per diversos fronts.

En resum, la sèrie s’acosta amb una notable fidelitat als fets i la seva execució tècnica és impecable, fent-ne un molt bon producte de consum, si bé pot resultar controvertida en el seu vessant més conceptual. Tanmateix, al costat del llibre d’Alexievich, resulta un esplèndid retrat d’una catàstrofe les conseqüències de la qual continuen inquietant-nos en el seu quaranta aniversari.