El llegat viu de l’impressionisme

París, 1874. La industrialització i l’evolució tecnològica se celebren entre les classes altes, projectant un futur apassionant de transformació sense límits. La idea de progrés s’expandeix entre la societat, encara que per a molta gent aquest nou paradigma pugui ser aclaparador.

Enmig d’aquesta voràgine tecnooptimista, la fotografia, una tecnologia nova que permet captar un instant amb precisió, ha fet de la pintura un art obsolet per plasmar el món. Els artistes, que fins aleshores havien fet del realisme la seva missió, queden desconcertats davant seu. Una generació de pintors es veuen empesos a buscar una nova manera d’entendre la pintura, la seva finalitat i funció.

Claude Monet, que aleshores tenia 34 anys, va inaugurar una exposició on aquesta recerca d’un nou llenguatge pictòric es va consumar. Però les seves idees rupturistes no van agradar a la crítica de l’època. Louis Leroy, a partir del quadre Impressió d’un sol naixent, va qualificar despectivament aquesta nova onada d’impressionistes. No sabia que aquest qualificatiu, utilitzat amb suficiència i sorna, en el futur serviria per descriure una de les ruptures més profundes mai vistes en el món de l’art.

Trencar amb la tradició

Caracteritzada per l’estudi del color, apostant per tons purs, les pinzellades soltes i ràpides, l’efecte de la llum i la capacitat per transformar els objectes, l’impressionisme deixaria de banda la recerca de la representació realista del món per abraçar la subjectivitat de l’artista.

El rebuig a l’academicisme i la sortida dels pintors de l’estudi per dibuixar a l’aire lliure també va ajudar aquesta transformació. Ara la llum s’entenia com una cosa voluble i canviant, i un mateix escenari podia deixar diferents impressions segons el moment del dia. A més, sortint de l’estudi també s’abandonaven la temàtica històrica o la representació de la natura salvatge per centrar-se en escenes i paisatges de la vida quotidiana. N’és un exemple la cèlebre Classe de ballet d’Edgar Degas. 

Sense la impressió que va causar una exposició dels Almiares de Monet a Moscou a un jove Kandinsky, el 1896, ell no s’hauria plantejat que si una composició basada en la llum i el color podia deixar un efecte a l’espectador sense que hi hagués un objecte representat, la pintura podia suprimir aquest objecte i així i tot mantenir la seva finalitat. I tot i que no siguin descendents directes, potser existirien l’etapa blava de Picasso o els paisatges de color de Rodko sense el pas previ dels impressionistes?

Fins i tot el 2026, el llegat dels impressionistes el trobem en les obres d’artistes com David Hockney, que, en la seva sèrie Yorkshire, explora àmpliament l’estudi de la perspectiva, la llum i el paisatge, així com el fotògraf Olafur Eliasson, que converteix la llum en el motiu principal de la seva obra.

Una nova mirada 

Monet, dipingere il tempo, la gran exposició que el Musée de l’Orangerie de París dedica a Claude Monet amb motiu del centenari de la seva mort, sorgeix d’intentar respondre la pregunta: Què significa pintar el temps?. Del 30 de setembre del 2026 al 25 de gener del 2027, prop de quaranta pintures permeten recórrer la trajectòria de l’artista des de la seva obsessió per representar el temps i les seves transformacions. L’estudi de la llum canviant sobre sèries que mostren un mateix lloc en diferents moments va intentar respondre, pictòricament, aquesta pregunta.

L’exposició, que es traslladarà al Tate Modern de Londres posteriorment, del 25 de febrer al 27 de juny del 2027, convida així a tornar a mirar una obra que ens pensàvem que coneixíem. Sota els seus paisatges, els seus reflexos i els seus cèlebres nenúfars, sorgeix un artista que va dedicar bona part de la vida a aconseguir que una imatge estàtica transmeti la sensació de transformació i canvi constant, d’acord amb com ho fa el món.