La fórmula del K-pop: què explica el seu èxit global?

En tot just unes dècades, el K-Pop ha passat de ser una expressió musical sorgida a Corea del Sud a convertir-se en un fenomen global, amb presència en grans esdeveniments internacionals, des dels Premis Grammy fins al festival de Coachella.

És difícil establir una definició concreta de què és el K-Pop. Es tracta d’un gènere musical que, tot i tenir els seus orígens a la Corea dels anys noranta —en una època de transició política i cultural—, té ben poc a veure amb la música tradicional del país. Tampoc no es pot considerar una simple adaptació del pop occidental, sinó una proposta híbrida que beu d’estils internacionals com el hip-hop, el rock, el pop experimental, el rap i la música electrònica.

Els seus ritmes enganxosos, la seva estètica visual acuradament treballada i les seves coreografies mil·limètriques han captivat el públic internacional i han convertit la música sud-coreana en un fenomen cultural d’abast mundial. Amb BTS i BLACKPINK al capdavant, els grups d’ídols han assolit una fama planetària, tot i que aquest moviment musical va començar a assentar les seves bases fa més de trenta anys.

Però, a què es deu aquesta febre del K-pop que desperta tanta admiració?

La onada Hallyu

Alguns situen el 1992 com el punt d’inflexió que va assentar les bases del K-pop modern. Va ser aleshores quan Seo Taiji and Boys van irrompre en l’escena musical amb I Know, una cançó que fusionava, per primera vegada, rap, dansa i ritmes occidentals amb unes lletres que desafiaven les convencions socials i les normes de censura de l’època.

Inicialment, aquesta proposta no va ser ben rebuda pels sectors conservadors de la societat, tot i que va despertar un gran entusiasme entre una generació de joves que buscava sons més agosarats i propostes allunyades de la tradició.

L’expansió internacional va arribar de la mà de l’anomenada onada Hallyu, un moviment cultural que va començar a guanyar força a finals dels anys noranta i principis dels anys 2000.

La música, les sèries de televisió, el cinema i altres manifestacions culturals sud-coreanes van començar a despertar l’interès de públics d’arreu del món, però el K-pop encara trigaria uns anys a consolidar-se al mercat internacional.

Del Gangnam Style a Dynamite

A principis de segle no van trigar a aparèixer nous grups que, avui dia, formen part de la segona generació del pop coreà. Entre ells destaquen BIGBANG, Girls' Generation, Super Junior i SHINee.

Tanmateix, un dels grans punts d’inflexió en la projecció internacional d’aquest corrent musical va arribar el 2012 amb el fenomen Gangnam Style, de PSY. La cançó satiritzava l’estil de vida benestant del districte de Gangnam, a Seül, tot i que la seva repercussió internacional es va deure, en bona part, al seu ritme contagiós, al seu caràcter desenfadat i a una coreografia peculiar i fàcil d’imitar. De fet, el videoclip ja ha superat els sis mil milions de visualitzacions a YouTube, catorze anys després del seu llançament.

Durant els anys següents, van anar apareixent grups masculins i femenins cada vegada més professionalitzats. Però, el 2013, Big Hit Entertainment va presentar una nova boy band formada per set joves sota el nom de BTS, que va acabar convertint-se en una de les grans icones del K-pop amb cançons com Dynamite.

Les claus de l’èxit del K-pop al món

L’èxit de la música sud-coreana no és fruit de la casualitat. Al darrere hi ha una potent indústria que fa anys que estudia les tendències de consum i les preferències del públic a escala global. Per això, alguns consideren el K-Pop un producte deliberadament universal i de masses; d’altres, en canvi, el defensen com una expressió cultural pròpia, resultat de l’evolució i de la fusió de diferents tradicions musicals.

Però, si hi ha algun tret que defineixi aquest corrent, és la seva capacitat d’oferir una experiència d’entreteniment que va molt més enllà de la música. Les cançons incorporen versos de rap i fragments en anglès per facilitar-ne la projecció internacional, com passa a Butter, de BTS, o Bet You Wanna, de BLACKPINK.

A això s’hi afegeixen una narrativa minuciosament elaborada, videoclips de gran producció, coreografies sincronitzades i aparicions en programes i plataformes digitals. Tot plegat respon a una estratègia orientada a crear una connexió amb el públic i fidelitzar-lo, allò que popularment es coneix com a fandom.

D’altra banda, l’interès creixent per les sèries i les pel·lícules coreanes, com El joc del calamar o KPop Demon Hunters, ha apropat la música del país a un públic més ampli i també ha impulsat la popularitat de cançons com Golden o de versions de la tradicional cançó infantil Round and Round.

Les xarxes socials com a catalitzadores d’aquest gènere

En una cultura que es retroalimenta de la hiperconnectivitat, la viralització no és una casualitat, sinó una oportunitat que la indústria del K-pop ha sabut aprofitar.

Així va passar amb la cançó APT., de Rosé, integrant de BLACKPINK, i Bruno Mars, que es va popularitzar ràpidament gràcies a la seva tornada enganxosa i al dance challenge que va circular per les xarxes socials. El mateix va passar amb Cupid, de Fifty Fifty, que va trobar en la seva versió en anglès l'impuls necessari per convertir-se en una tendència a les xarxes socials.

En els darrers anys, l'expansió i el reconeixement internacional del K-pop també han propiciat col·laboracions, tant de grup com en solitari, amb grans figures de la música internacional. És el cas de My Universe, de BTS i Coldplay, que va aconseguir situar-se entre els primers llocs de les llistes musicals gràcies a la col·laboració amb el grup britànic.

Entre altres artistes reconeguts que han col·laborat amb grups coreans, també hi trobem figures destacades de l'escena musical hispanoamericana. Sebastián Yatra, que va col·laborar amb MONSTA X a Magnetic. Per la seva banda, Becky G va col·laborar amb J-Hope, integrant de BTS, a Chicken Noodle Soup, entre molts altres artistes que han contribuït a estrènyer els vincles entre el K-pop i la indústria musical global.