Les pel·lícules que han marcat el 2025 (i que has de conèixer
A principis de cada any es desplega una temporada especial que no té res a veure amb la temperatura ni amb l’hort: és la temporada de premis.
Mentre les estrelles estan ocupades fent campanya i els mitjans de comunicació no donen l’abast cobrint esdeveniments, el públic s’afanya a posar-se al dia amb aquelles pel·lícules que encara no ha vist. I nosaltres estem fent precisament això, així que som-hi!
Si la passada temporada de premis va tenir el Bob Dylan de Timothée Chalamet, aquesta —com si Hollywood estigués intentant reunir una mena de Venjadors de biopics musicals, als quals podrien unir-se el Freddie Mercury de Rami Malek o l’Elton John de Taron Egerton— compta amb el Bruce Springsteen de Jeremy Allen White, que brilla a Deliver Me From Nowhere, una cinta per la resta pàl·lida, insípida i poc imaginativa sobre la lluita de Springsteen contra la depressió i la composició simultània de dos dels seus discos fonamentals, Nebraska i Born in the U.S.A.
Chalamet, per cert, torna a encapçalar les apostes als guardons més prestigiosos per la seva interpretació a Marty Supreme. La primera pel·lícula dirigida en solitari per Josh Safdie és una odissea elèctrica que segueix el protagonista Marty Mauser en el seu somni de convertir-se en el campió del món de ping-pong. Chalamet l’encarna amb tota la càrrega maníaca i el carisma que també el defineixen com a actor, en el que representa una nova fita professional i un dels llargmetratges més magnètics del 2025 (encara que als nostres cinemes arribi el 30 de gener).
Un dels seus grans rivals aquesta temporada serà Ethan Hawke, que s’ha retrobat amb el director Richard Linklater per protagonitzar Blue Moon: una nit en la vida del llegendari compositor Lorenz Hart, concretament la del 31 de març de 1943, l’estrena d’Oklahoma!. Hawke és alhora melancòlic i vigorós i balla el vals d’un guió melòdic juntament amb els també meravellosos Andrew Scott, Bobby Cannavale i —una de molt menys brillant, això sí— Margaret Qualley.
Amèrica: la glòria i el gore
Un any més, el cinema americà ens ha ofert una col·lecció d’espectacles amb majúscules. La cartellera ha vist desfilar la ja esperada allau de pel·lícules de superherois —el Superman de James Gunn; uns nous-vells 4 Fantàstics; i els Thunderbolts—, ens ha delectat amb la indiscutible cinta de terror del 2025, Weapons, inquietant i desternillant a parts iguals; i ens ha regalat un altre Avatar, el tercer de les cinc pel·lícules de James Cameron sobre la lluita entre la població indígena de Pandora i l’Administració de Desenvolupament de Recursos, l’organització que vol colonitzar-la.
Per descomptat, també hem somiat amb la segona part de Wicked, la conclusió del musical que traça l’origen de la Malvada Bruixa d’Oz, i hem gaudit de l’atrevida fantasia de Sinners: un conte de terror gòtic del sud que construeix una gran paràbola sobre el mal (i el llegat afroamericà).
En paral·lel, curiosament, han triomfat pel·lícules amb ànima indie i cos de blockbuster que reflecteixen críticament els Estats Units. Ens referim, principalment, al retorn de Paul Thomas Anderson, One Battle After Another. Aquesta frenètica adaptació de Thomas Pynchon va sobre revolucionaris i feixistes, sobre l’statu quo, la comunitat i l’individualisme, sobre com de divertits poden ser Leonardo DiCaprio, Benicio del Toro, Teyana Taylor i Sean Penn, encara que de maneres diferents. Però, sobretot, va sobre estimar un fill, i sobre allò que un és capaç de fer per ell.
De pares, mares, fills i filles
One Battle After Another no és l’única pel·lícula d’aquest any que tracta sobre això. La producció noruega Valor Sentimental, del director Joachim Trier, dibuixa una espiral al voltant de dues germanes (Renate Reinsve i Inga Ibsdotter Lilleaas) i el seu pare absent (Stellan Skarsgård), que reapareix a les seves vides després de la mort de la mare. Ell, un aclamat director de cinema independent, torna amb un guió sota el braç i una oferta per a la seva filla gran, actriu: que interpreti la protagonista. A partir d’aquí, assistim a una commovedora meditació sobre el dolor i l’amor incondicional amb algunes de les millors interpretacions de l’any.
Altres de les més intenses van a càrrec de mares fictícies: a If I Had Legs I’d Kick You, un desesperant drama psicològic en què Rose Byrne és portada al límit de la cordura quan l’estrès a la feina, una emergència al seu apartament i les complicacions de la malaltia de la seva filla es combinen per crear una explosió còsmica. Jennifer Lawrence també esclata, absolutament incandescent, a Die My Love, quan, aïllada en una casa a Montana, es veu superada per la seva depressió postpart i perd el control de la seva vida.
Durant aquesta temporada de premis, s’enfronten a Jessie Buckley, que deixa que el dol la travessi a Hamnet, l’adaptació de Chloé Zhao de la novel·la homònima de Maggie O’Farrell. Aquest drama històric ficcionalitza les vides de William Shakespeare (Paul Mescal) i la seva dona, Agnes Hathaway (Buckley), després de la mort del seu fill (i la consegüent escriptura de la major obra de Shakespeare).
Pel·lícules amb accent espanyol
La família també ha estat el tema estrella del cinema patri d’aquest any. La cineasta Carla Simón ha tornat al que és el seu assumpte predilecte a Romería, completant la trilogia autobiogràfica que forma amb Estiu 1993 i Alcarràs. Aquí, la protagonista, després de quedar òrfena i criar-se amb la seva tia materna, viatja a Galícia per posar uns documents en ordre i conèixer, de passada, la família del seu pare.
El conflicte familiar també existeix a Los domingos, la nova pel·lícula d’Alauda Ruiz de Azúa, on una adolescent de disset anys vol ingressar en una ordre de monges de clausura, rebent l’oposició agressiva de la seva tia i el seu pare. I de nou a Maspalomas, dirigida per Jose Mari Goenaga i Aitor Arregi, sobre un ancià homosexual que pateix un vessament cerebral i es veu obligat a traslladar-se a Donosti perquè la seva filla, amb qui no té relació, el pugui ingressar en una residència i cuidar-se’n.
Les ansietats paternofilials apareixen fins i tot en el ‘trànsit pel desert’ d’Óliver Laxe: Sirāt, premiada pel Jurat al Festival de Canes, és un viatge desconcertant a través de l’aleatorietat de la vida al ritme del hard techno, però el seu catalitzador és la recerca d’una filla perduda a les raves del Marroc. No hi ha dubte que la cinta estarà competint en moltes categories de Millor Llargmetratge Internacional, encara que no tinguem cap certesa del resultat final. En això, la temporada de premis és igual que aquella travessia de Sirāt: el que importa no és el destí... sinó quantes pel·lis hem vist pel camí!
