Què és la cirurgia plàstica?

El terme plàstica, que prové del grec plastikos, al·ludeix a l’acció de modelar. L’especialitat de cirurgia plàstica, aleshores, es considera una denominació generalitzada de la disciplina l’objectiu de la qual és remodelar els teixits del cos humà. El seu origen es remunta a inicis del segle XIX, quan un estudi alemany escrit per Karl Ferdinand von Gräfe va mencionar el terme en el seu treball sobre tècniques de reconstrucció nasal basades en mètodes indis i italians. Les seves investigacions van establir les bases de la cirurgia plàstica a Europa, que un segle més tard es començaria a dividir en dues grans subcategories: la reparadora i l’estètica.

Medicina reparadora vs. estètica

A grans trets, mentre que la medicina reparadora busca restaurar la funció i l’aparença de malformacions congènites o accidents, l’estètica s’enfoca a millorar l’aparença sense una necessitat mèdica. Avui dia, no obstant, els límits d’aquestes dues subespecialitats s’han fusionat, ja que moltes vegades la cirurgia estètica té molts beneficis funcionals i viceversa. “Un exemple clar és la rinoplàstia, que es pot efectuar tant per millorar l’harmonia facial com per corregir problemes respiratoris. Passa el mateix amb la cirurgia mamària, en què una reducció de pit pot millorar l’estètica, però també alleujar problemes d’esquena”, afirma el doctor Mario Secorun, cirurgià plàstic d’HLA Clínica Montpellier.

L’objectiu d’una cirurgia plàstica és i sempre ha estat millorar la qualitat de vida del pacient, ja sigui en l’àmbit funcional, estètic o psicològic. El debat, doncs, és més aviat de caràcter burocràtic: mentre que la cirurgia reconstructiva es considera un servei públic, la cirurgia estètica es practica en centres privats. Davant d’aquesta divisió, les clíniques fan un treball de categorització en què el tracte personalitzat és clau: “La cirurgia plàstica s’ha de recomanar quan hi ha una indicació clara i realista, després d’una avaluació mèdica exhaustiva. En el cas de la cirurgia estètica, és fonamental que el pacient tingui expectatives realistes i que la intervenció es faci per motius personals i no per pressió externa”, aclareix Secorun.

Els “retocs”, en tendència 

Segons dades de la SECPRE (Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica Reparadora i Estètica), a Espanya s’efectuen més de 200.000 intervencions de cirurgia estètica a l’any. D’aquestes, el 85% es practiquen a dones i el 15% a homes, encara que s’ha presenciat un augment en l’interès dels homes i dels joves en general. Mentre que les dones demanen, sobretot, cirurgies d’augment de mames i liposuccions, entre els homes destaquen la blefaroplàstia, la rinoplàstia o la ginecomàstia.

L’augment d’aquesta demanda respon a múltiples factors, com el desenvolupament de noves tècniques menys invasives amb un temps breu de recuperació i la normalització d’aquesta mena d’intervencions en l’entorn social. Aquest augment, no obstant, també ha portat algunes dades alarmants: al voltant del 50% de les cirurgies estètiques no les duen a terme cirurgians plàstics. “Actualment el pacient es queda totalment desprotegit en una situació així. Estem treballant en una sèrie de modificacions legals, sobretot a partir de la llei Sara, que ha permès que acotem quin tipus de cirurgia estètica pot fer cada especialista, una cosa necessària per perseguir l’intrusisme laboral”, explica Valentín Yusta, cirurgià de la Clínica Montpeller. Yusta, que també és membre del Comitè Nacional de Cirurgia Plàstica, assegura que cada vegada són més curosos a l’hora de preparar exàmens i revisar titulacions de les persones que sol·liciten exercir aquesta especialitat a Espanya.

Compromís amb la salut

Mentrestant, tal com expliquen tots dos doctors, és fonamental que aquesta demanda es gestioni amb ètica i responsabilitat, i evitar tendències passatgeres o intervencions innecessàries que puguin comprometre la salut del pacient. Per fer-ho, un procés que inclogui una consulta inicial en què s’avaluï la història clínica del pacient, així com una exploració física i una anàlisi de les seves expectatives, són factors imprescindibles en una consulta d’aquesta mena. “És important identificar que no hi hagi cap pressió externa. En particular m’agrada tenir una conversa detinguda amb els pacients en què els demano que em descriguin quin és el problema, perquè em dona molta informació sobre la visió de la realitat d’aquesta persona”, explica Yusta. En el cas de la Clínica Montpeller, també se sol·liciten proves preoperatòries i, si cal, una avaluació psicològica abans de donar el vistiplau definitiu.