Variants de Covid-19: quantes n’hi ha, per què apareixen i què representa que existeixin

​

Des de fa alguns mesos, governs i institucions estan informant de la proliferació de noves variants del SARS-CoV-2. Això passa perquè quan un virus es replica en un altre organisme o fa còpies de si mateix, canvia. Ho fa milers de vegades al dia, tantes com transmissions es produeixen en persones o animals. Perquè tots els virus, inclòs el SARS-CoV-2, el virus que causa la Covid-19, evolucionen amb el temps.

Cada canvi que es produeix s’anomena mutació perquè significa una alteració de la seqüència de l’ARN del virus. Segons detalla l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la majoria dels canvis que es produeixen tenen poc o cap impacte en les característiques del virus. No obstant això, depenent d’on es trobin les alteracions en el material genètic i del nombre d’aquestes, pot afectar-ne les propietats derivant en variants de la mateixa. Això vol dir que poden arribar a ser, per exemple, més ràpids en la propagació o més virulents. Per dir-ho de manera senzilla: cada dia es produeixen milers de mutacions, però molt poques d’aquestes mutacions acaben sent variants.

Quantes variants de la Covid-19 coneixem?

És una de les preguntes més difícils de respondre ja que hi ha –i hi haurà– nombroses variants del virus. Sense anar més lluny, en l’últim informe, el Ministeri de Sanitat enumera almenys deu variants a les quals convé fer un seguiment. Fins al moment, les variants que més preocupen són tres: la britànica, la sud-africana i la brasilera, anomenades popularment així pel lloc on es va localitzar el primer cas. Quatre si comptem la de Wuhan, que podríem considerar l’“original” (encara que deriva d’altres variants). Aquesta manera de referir-se a la variant canviarà en breu. Segons ha informat fa poc la doctora responsable de malalties emergents i zoonosis de l’OMS, Maria van Kerkhove, aquest organisme està treballant per canviar el nom de les variants de Covid-19. L’objectiu és desvincular la ubicació de la persona amb el patogen i no estigmatitzar els països on es detecten per primera vegada i les persones que hi viuen.

Gener 2020: el principi

Tal com subratlla l’OMS, el potencial de mutació dels virus augmenta amb la freqüència de les infeccions o contagis i això és el que va passar a finals de gener del 2020. Va aparèixer una variant del SARS-CoV-2 amb una alteració en el codi. La variant B. 1. Només van caldre alguns mesos per substituir el virus inicial detectat a Wuhan: el juny del 2020, es va convertir en la variant dominant a tot el món. Al desembre, les autoritats del Regne Unit van informar l’OMS de la identificació d’una nova variant del SARS-CoV-2, anomenada SARS-CoV-2 VUI 202012/01 (per les sigles en anglès de “variant en investigació, any 2020, mes 12, variant 01”). Uns dies després, Sud-àfrica va alertar de la detecció d’una nova variant. Tres setmanes més tard va arribar el torn del Japó i Corea de Sud: havien identificat una nova variant en diverses persones que havien tornat de l’Amazònia brasilera. Amb diferències, les tres variants comparteixen una resistència més elevada als anticossos generats, ja sigui per exposició a la Covid-19, o per vacunació. En diferents graus, comparteixen una capacitat de transmissió més alta, i això les ha portat a ser categoritzades per l’OMS com a “variants de preocupació” (VOC, per les sigles en anglès). Una categoria superior a les variants d’interès (VOI), que també són controlades. La diferència entre les unes i les altres és que en les VOC ja hi ha evidència d’una transmissibilitat més alta, casos més greus de malaltia (quantitat d’hospitalitzacions o morts més elevada), menys efectivitat dels tractaments o les vacunes o problemes en la detecció de diagnòstic. En definitiva, requereixen un seguiment més exhaustiu.

Ens hem de preocupar pel canvi del SARS-CoV-2?

Fa poc més d’un mes, un nou estudi publicat a la revista Nature alertava de la possibilitat que el coronavirus estigui evolucionant per fugir de les vacunes actuals. És possible? La naturalesa del virus l’empeny cap a la supervivència i això el porta a escapar-se en sentit contrari, però això no implica que deixin de ser efectives. És normal que els virus canviïn. A més, el SARS-CoV-2 evoluciona més lentament que altres virus ARN coneguts com el de la grip (a partir de les noves soques es desenvolupa una nova vacuna any rere any) o el VIH. Per això, la comunitat científica monitoritza centenars de milers de seqüències de virus en una gran base de dades anomenada GISAID per seguir-ne de prop l’evolució i les mutacions, la incidència de les variants i anticipar així possibles modificacions en les mesures de salut públiques o modificar la composició de les vacunes. 

Un virus muta simplement quan es replica?

Un virus no es pot reproduir per si mateix i necessita un altre hoste o amfitrió, sense el qual no pot prosperar. El SARS-CoV-2 fa còpies del seu genoma, que conté 30.000 lletres, en les cèl·lules d’un organisme. Quan ho fa, de vegades pot cometre “errades” o mutacions. La mutació no es produeix només amb la rèplica, però un elevat nombre de rèpliques sí que deriva en un risc més alt de mutació o error en la rèplica. És un fet estadístic. De totes les mutacions que es produeixen, no totes les mutacions representen un avantatge competitiu per a la reproducció del virus. Algunes poden ser neutrals o també perjudicials per a la seva reproducció. Però quan una mutació li permet, per exemple, unir-se millor a la cèl·lula, la versió resultant s’escamparà més fàcilment que altres “versions” anteriors.

Per què hi ha variants més infeccioses que d’altres?

És el que passa amb la variant britànica (B.1.1.7), el llinatge més comú a Europa i també als EUA, segons han informat fa poc des dels Centres per al Control i la Prevenció de Malalties dels Estats Units (CDC, per les sigles en anglès). És també la més comuna a Espanya. Els experts l’han descrit com una variant de propagació més ràpida: segons l’OMS, entre un 36% i un 75% més de transmissió respecte a variants anteriors. La clau, de nou, es troba en el seu genoma, la mutació del qual han investigat diversos grups d’estudi. La revista Science es fa ressò de les conclusions dels investigadors del Boston Children’s Hospital dels Estats Units, que han comprovat de quina manera les tres VOC tenen en comú la mutació D614G. Aquesta alteració provoca un canvi en l’estructura de la proteïna S, que afavoreix l’adhesió del virus a les cèl·lules (més capacitat d’entrada) i el dota d’una velocitat de contagi més alta.

Estan les vacunes preparades per inhibir les variants?

Segons informa l’OMS, els canvis o les mutacions que s’estan registrant no haurien invalidar l’efecte de la vacuna. Tal com indiquen, en el cas que alguna d’aquestes vacunes resulti menys eficaç, és possible canviar-ne la composició per incrementar la protecció davant d’aquestes variants. Malgrat això, alguns estudis, com el que han dut a terme investigadors del German Primate Center-Leibniz Institute for Primate Research and Jan Münch de la Universitat d’Ulm (Alemanya), apunten que les variants s’inhibeixen de manera menys eficient. Si passa això i les variants tinguessin menys sensibilitat davant els anticossos, la comunitat científica pot ajustar o reformular la composició de les vacunes. En aquest escenari, l’estratègia de vacunació és clau per evitar més contagis que puguin derivar en noves variants resistents a les vacunes.

El pas de variant a soca

No exactament. Una soca es diferencia de la variant pel fet que la soca presenta una mutació genètica més dràstica pel que fa al virus inicial. Parlem d’un nombre de mutacions que deriva en un canvi substancial del virus que implicaria, per exemple, que la vacuna deixés de ser efectiva. És el que passa cada any amb la nova soca de la grip, que requereix una nova vacuna.

Com podem prevenir futures noves variants?

Aturar la propagació del virus segueix sent fonamental. A mesura que més persones es vacunin, els experts esperen que la circulació del virus disminueixi, fet que provocarà menys mutacions i reduirà el risc d’aparició de noves variants. Una estratègia que no només s’ha de fonamentar en l’esforç dels governs per accelerar el procés de vacunació, sinó que manté el focus en la prevenció. El rentat de mans freqüent, l’ús de mascareta, el distanciament físic, una bona ventilació en interiors i evitar llocs plens de gent o entorns tancats, són factors imprescindibles per tallar les ales al virus i sabotejar les inevitables mutacions.

​