Ecoansietat: existeixen evidències d’aquesta afecció?
Les conseqüències del canvi climàtic van més enllà dels seus efectes físics sobre el medi ambient. La preocupació pel futur climàtic i la manca de certeses han fet que es popularitzi un nou terme per descriure aquesta situació: l’ecoansietat.
La paraula ecoansietat s’ha tornat habitual a les xarxes socials, en les converses públiques i als titulars de premsa. La barreja de preocupació, por i angoixa que generen les notícies sobre el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat o els esdeveniments meteorològics extrems provoca, especialment entre la gent jove, un fort sentiment d’angoixa i d’estrès.
Tot i que l’ecoansietat no apareix com a diagnòstic independent als manuals clínics, cada vegada més estudis de psicologia ambiental i de salut mental han començat a analitzar aquest fenomen com a part d’un context emocional més ampli. Sigui com sigui, les persones que diuen patir-ne experimenten símptomes reals.
Davant el creixement inevitable dels fenòmens climàtics extrems i de les seves conseqüències a tots els nivells, cal prestar atenció també als efectes adversos que tindrà en la salut mental per entendre com afrontar-los i encarar el futur amb resiliència.
Un terme recent per a una preocupació creixent
El 2017, l’Associació Americana de Psicologia (APA) va definir l’ecoansietat com una 'por crònica a un cataclisme ambiental'. Des d’aleshores, la comunitat científica ha investigat com la percepció del risc climàtic afecta la salut mental i el benestar emocional de les persones, especialment entre les generacions més joves.
Un dels treballs més influents en aquest àmbit és l'informe global de The Lance sobre salut mental i canvi climàtic, publicat el 2021. Aquest estudi, basat en enquestes a més de 10.000 joves d’entre 16 i 25 anys de deu països, va revelar que el 62% d’ells afirma sentir una preocupació intensa o fins i tot angoixa pel futur ambiental del planeta. A més, gairebé la meitat experimenta emocions com tristesa, por, ràbia o impotència davant la inacció política davant la crisi climàtica.
Tot i això, és important aclarir que l’ecoansietat no s’ha d’entendre com un trastorn clínic aïllat. No apareix recollida com a diagnòstic independent en manuals com el DSM-5 o l’ICD-11, però sí que es considera una resposta emocional legítima i proporcional a la magnitud del desafiament climàtic.
En aquest sentit, l’ecoansietat es podria veure com un mecanisme humà d’anticipació i adaptació davant amenaces reals, un senyal d’alarma que ens convida a prendre consciència i a actuar.
Com es viu l’ecoansietat?
Alhora, l’experiència de l’ecoansietat pot variar molt d’una persona a una altra. El malestar pot intensificar-se en aquelles que han viscut de prop desastres naturals com incendis forestals, inundacions o sequeres, per exemple. En aquests casos, l’impacte psicològic s’agreuja per la pèrdua de béns materials, la ruptura de comunitats i fins i tot el dol per éssers estimats o entorns desapareguts.
D’altra banda, l’ecoansietat no s’ha de limitar al patiment; també pot esdevenir un motor de canvi. Moltes persones troben en l’acció col·lectiva i en la implicació en causes mediambientals una via per canalitzar la seva preocupació i recuperar el sentiment de control.
Així, compartir emocions, informar-se i participar en iniciatives de sostenibilitat ajuda a transformar l’angoixa en compromís i resiliència. Un exemple d’aquesta vessant seria el moviment estudiantil internacional Fridays for Future, impulsat per l’activista Greta Thunberg.
Què diu la ciència?
En su conjunto, los profesionales de la salud mental coinciden en que sentir ecoansiedad no es un signo de debilidad, sino una reacción comprensible ante un desafío global.
En conjunt, els professionals de la salut mental coincideixen que sentir ecoansietat no és un signe de feblesa, sinó una reacció comprensible davant d’un desafiament global.
Entre les estratègies recomanades per gestionar l’ecoansietat de manera individual destaquen:
- Limitar la sobreexposició a notícies negatives.
- Cultivar vincles comunitaris (especialment en col·lectius ambientals).
- Treballar en accions petites però sostingudes que generin sensació de control.
En els casos en què el malestar es torni recurrent o afecti la vida quotidiana, també es pot recórrer a la teràpia psicològica.
Així, encara que l’ecoansietat no sigui encara un diagnòstic formal, l’evidència n’avala l’existència com a fenomen emocional real i creixent. Lluny de ser una moda passatgera, reflecteix una presa de consciència global davant els reptes climàtics que patim i continuarem patint.
