La figura del metge: mite, història i inspiració artística

Temps era temps la medicina mantenia llaços estrets amb la màgia, i fins i tot amb la religió. Xamans, bruixots, sacerdots, animistes, il·luminats de tota mena… tots ells eren figures que pretenien acumular coneixements sovint hermètics o poders semidivins; que coneixien –o deien que coneixien– secrets per fabricar ungüents o substàncies a partir d’animals, minerals o plantes amb suposades funcions sanadores. 

El paper que complien a les societats antigues era, malgrat tot, essencial: ajudar l’ésser humà a lluitar contra la malaltia i la mort, en èpoques en què existien més incerteses que respostes sobre el funcionament del nostre cos. Per fer-ho, acudien a dues fonts de coneixement: l’observació empírica i les creences místiques i religioses.  

Cap a una medicina científica

Tal com explica Juan Jaramillo Antillón en la seva interessant Historia y filosofía de la medicina, a poc a poc “la medicina va modelar l’esperit científic i va dissipar l’acumulació de creences i supersticions […] sobre les malalties quan va revelar el coneixement del cos humà i les falles que hi tenen lloc”.   

Aristòtil ja va afirmar que el coneixement científic persegueix conèixer amb certesa de quina manera i per què una cosa és com és. Això implica, necessàriament, remuntar-se a les anomenades causes necessàries. La visió aristotèlica de la ciència va entreveure l’existència de les ciències especulatives, que busquen el saber per si mateix, com la física o la matemàtica, i de les productives, orientades a aconseguir resultats pràctics o beneficiosos per la nostra vida, com l’arquitectura o la medicina.   

D’aquesta manera, es va anar passant d’un pensament mític, basat en relats i simbolismes, com l’animisme (que considerava que les causes de la mort i la malaltia eren éssers invisibles) a un altre més racional, consistent en l’anàlisi dels fets i la recerca de la veracitat científica mitjançant uns protocols. No va ser un procés fàcil, per descomptat, i al llarg de la història la temptació de deixar-se portar per la superxeria va tornar a treure el nas sovint.